Més d’un miler d’ecologistes assassinats en una dècada al món

BarcelonaA Gloria Capitan, la cap del Moviment Bataan sense Carbó, li van arrencar la vida a trets l’1 de juliol del 2016 al municipi filipí de Mariveles. Uns altres pistolers van assassinar el jove guatemalenc Daniel Choc Pop, de l’Associació General Comitè de Camperols de l’Altiplà. Era el 8 de juny.

Capitan i Choc eren les veus i els rostres visibles de lluitadors per la terra i el medi ambient, una vocació de risc. Es calcula que en una dècada han estat assassinats més d’un miler d’activistes, en una tràgica estadística que cada any aconsegueix batre un trist rècord: l’últim, el 2016, que va acabar amb un mínim de 200 defensors mediambientals morts per oposar-se a la construcció d’infraestructures, la implantació d’una empresa minera o la tala il·legal d’arbres. La perspectiva per al 2017 pinta malament perquè només els cinc primers mesos ja eren 98 els activistes assassinats, segons el càlcul actualitzat del diari 'The Guardian' en col·laboració amb l’observatori Global Witness, que matisa que les xifres poden ser tan sols la punta de l’iceberg.

Any tràgic

Any tràgic L’any va tenir una arrencada negra: el 15 de gener, el mexicà Isidro Baldenegro, guardonat amb el premi Goldman, considerat el Nobel del medi ambient, va ser assassinat a trets, de la mateixa manera que van matar el seu pare tres dècades enrere per defensar la mateixa causa: la de la terra dels tarahumara a Sierra Madre. Dos dies després apareixien els cossos d’Emilsen Manyoma i José Javier Rodallega, activistes a la vall colombiana del Cauca. La llista de noms és llarga i tenen en comú que pertanyen a “comunitats vulnerables, remotes i aïllades”, descriu el responsable de campanyes de Global Witness, Billy Kyte, des de Washington. Quatre de cada 10 víctimes eren indígenes, que han de superar molts cops “desafiaments lingüístics” que dificulten l’accés a la informació dels projectes empresarials que amenacen els territoris.

Les dificultats hi són, com també les comunitats organitzades i mobilitzades que no cedeixen malgrat la pressió d’empreses o estats -o la suma de tots dos actors- per sortir-se amb la seva.

A la seu del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh) coneixen en carn pròpia els riscos de plantar cara a macroprojectes. El poble lenca es va alçar contra la construcció d’una central hidroelèctrica a Río Blanco, en una zona considerada sagrada.

A partir del 2009 el govern colpista va posar la catifa vermella a les empreses extractives amb una llei a mida que va facilitar la proliferació d’infraestructures i de conflictes amb les comunitats rurals. Però el Copinh, nascut el 1993 arran d’una altra lluita ambiental guanyada, va entrar en joc i va donar cobertura a la lluita. “Primer comencen amb suborns i promeses i a mesura que la gent de les comunitats diu que no, augmenta el nivell de la pressió”.

José Gaspar, portaveu de l’organització, relata els passos dels “poderosos” per “atemorir les comunitats” com si es tractés d’un manual d’instruccions. Després arribaran, continua, les intimidacions, les represàlies, els atacs i les agressions sexuals, o els segrestos i les denúncies judicials. Una trentena de companys tenen una causa oberta, la majoria per “usurpació o invasió de terres”. “Si s’adonen que la nostra convicció va més enllà dels diners i no ens espanten les mentides, acaben assassinant”, denuncia Gaspar, amic de Berta Cáceres.

Un punt d’inflexió

Un punt d’inflexió Cáceres és una de les 200 víctimes del 2016 i, com el mexicà Baldenegro, havia sigut reconeguda amb un premi Goldman l’any anterior. El seu assassinat, el 3 de març a la matinada, va situar en l’agenda internacional els riscos dels ecologistes a primera línia de la trinxera. Tan sols 12 dies després era assassinat Nelson García, un altre líder del Copinh, un exemple més que confirma que Hondures és el país més perillós -en relació amb la seva població- per als activistes, mentre que el gegant Brasil és el més mortífer. Els punts negres es concentren a l’Amèrica Llatina i l’Àsia i, en menys mesura, a l’Àfrica, tot i que això podria tenir una altra lectura, perquè no totes les morts acaben denunciades.

Els assassinats i les intimidacions a les comunitats rurals es produeixen en territoris amb una gran riquesa i diversitat naturals. Billy Kyte afirma que “la lluita pels recursos naturals s’està intensificant”, i això explicaria el mapa de les agressions i que a l’altra banda del conflicte hi hagi multinacionals mineres, agrícoles -acaparament de terres, per exemple- i hidroelèctriques, que en alguns casos compten amb finançament del Banc Mundial.

Les indústries busquen nous llocs per implantar-se per augmentar el negoci i, sobre el paper, els governs els emparen per ajudar a desenvolupar la regió. Però molts cops no es té en compte que la construcció d’una presa, l’obertura d’una carretera al mig de la selva i l’extracció de minerals atempta contra els recursos, el medi natural i la pròpia supervivència física de les comunitats, i els seus membres es veuen forçats a deixar casa seva amb l’única alternativa de ser mà d’obra barata a la ciutat.

En l’abús, legal o tolerat, es menystenen els drets històrics i humans de les comunitats rurals que, com anota Gaspar, “hi eren abans que Hondures es constituís en nació”. Jorge Vélez, activista peruà d’Units per l’Amazònia, subratlla un sentiment que xoca amb els interessos i la filosofia de l’economia salvatge, perquè els indígenes no preveuen la “separació de les persones i la naturalesa, del jo i dels recursos”.

Connivència de poders

Connivència de poders L’informe de Witness Global assenyala com a responsables materials dels assassinats documentats paramilitars, però també policies i militars, cosa que evidencia la fructífera “connivència” entre els sectors públics i privats a vegades per “silenciar la dissidència” als projectes, sosté Billy Kyte.

Sense anar més lluny, dels vuit arrestats per la mort de Berta Cáceres, “quatre tenien vincles amb militars hondurenys i dos amb l’empresa contra la qual es va protestar”, constata el responsable de l’ONG. I també respondria a la “impunitat” que envolta aquests crims. Si són pocs els detinguts, encara són menys els sospitosos que arriben a judici. Per contra, els activistes i les seves organitzacions es converteixen en un fàcil objectiu d’una campanya de criminalització i difamació, acusats d’“oposar-se al desenvolupament, afavorir el descrèdit del país o estar pagats per un país estranger”, destaca Gaspar del Copinh.