Qui espera desespera, i això és el que està passant a les entranyes diplomàtiques de la Unió Europea des que el Regne Unit va embarcar-se en el viatge de sortida de la UE. Els líders europeus estan “tips” de Brexit i no tenen cap intenció de renegociar. Avui reben Theresa May en una cimera amb un punt extraordinari a l’agenda per parlar del Brexit. May no ha trobat el suport per ratificar l’acord del 25 de novembre, ni al seu partit ni al Parlament, i ara busca a la desesperada una solució a Europa. Però la UE està cansada i, com diu la carta d’invitació del president del Consell Europeu, Donald Tusk, “vist que el temps s’esgota”, cal discutir com estan els preparatius per al pitjor escenari: un Brexit sense acord. Donen poc marge a May. Com a molt, sortirà de Brussel·les amb el compromís que la xarxa de seguretat per a la frontera amb Irlanda és un últim recurs i que hi ha tota la voluntat de no aplicar-lo. Cap contradicció amb el text signat. La UE vol deixar clar a Westminster que o aquest acord o cap altre.
May se’n surt, però afeblida
La ‘premier’ supera la qüestió de confiança del seu partit amb més d’un terç dels diputats en contra
LondresTheresa May ha sobreviscut a la qüestió de confiança que els euroescèptics del seu partit li van plantejar ahir arran de la seva política sobre el Brexit i del discutit pacte de sortida de la Unió Europea. Amb tot, només 200 dels 317 diputats del grup parlamentari tory -tots els que tenien dret a vot- li van donar suport, una xifra que, si bé la manté a Downing Street a resguard de les conspiracions dels mateixos parlamentaris durant almenys un any, deixa la seva autoritat molt tocada, potser més del que ja ho estava. El nombre de paperetes a favor seu només va ser una més de les 199 que va obtenir fa dos anys i mig, quan va arribar al poder, el 2016.
Vint-i-cinc minuts després de saber-se els resultats, May va aparèixer al davant de Downing Street per donar les gràcies als col·legues que l’havien votat i per anunciar que avui, en la reunió del Consell Europeu, buscarà “garanties polítiques i jurídiques” per intentar apaivagar les preocupacions sobre el problema fonamental de l’acord de retirada de la UE: la frontera amb Irlanda. May va tornar a repetir eslògans coneguts sobre la recuperació del control de les fronteres, els diners i les lleis, i va reblar: “La nostra missió renovada és el Brexit pel qual la gent va votar, que suposa tornar a unir el país i aixecar-ne un que realment funcioni per a tothom”.
Per sobre de proclames, però, la realitat de les xifres d’ahir és que més d’un terç dels seus diputats li van negar el suport. I si es té en compte que uns 145 dels 200 que la van votar formen el que es coneix com a diputats a sou, en la mesura que ocupen càrrecs de confiança en l’administració de Whitehall, la magnitud de la victòria disminueix força.
En tot cas, després de mesos parlant sobre el seu futur, el preu que May ha hagut de pagar per salvar els mobles és l’ambigua promesa d’entregar el seu cap després de treure el Regne Unit de la Unió Europea “de manera ordenada”.
Safata de plata
Perquè abans que s’iniciés a les 18 h, hora britànica, la votació a la sala número 14 del Palau de Westminster, la primera ministra es va adreçar als diputats oferint-los en safata de plata la seva renúncia.
Juntament amb la possibilitat que no es completés el Brexit si era foragitada del poder, aquests van ser els grans arguments exhibits per la premier, ja avançats la seva portaveu de Downing Street a l’acabar la sessió de control habitual dels dimecres.
Ahir no hi havia en joc el seu càrrec, doncs, sinó el Brexit i el mateix futur del país. I May va afirmar clarament als diputats que no competirà com a cap de llista dels conservadors en les pròximes eleccions, previstes inicialment per al 2022.
A la sala on s’aplegaven els diputats, però, va quedar el dubte de saber de quina manera actuarà Theresa May si, com ja fa ver l’any passat, decideix avançar les eleccions un cop s’hagi completat la sortida de la UE, o bé si són el resultat d’una moció de censura que podria presentar el Partit Laborista de Corbyn el mes vinent.
Però, malgrat que una vegada més se n’ha sortit, els problemes per a Theresa May continuen. Perquè, com va assegurar Nigel Dodds, portaveu del grup unionista nord-irlandès, poc després que es conegués el resultat, “l’aritmètica [del Parlament] no canvia”. Es referia a la dificultat que tindrà May per aconseguir les “garanties polítiques i jurídiques” que ella mateixa havia esmentat per fer aprovar a la Cambra dels Comuns el seu projecte de retirada de la UE quan, finalment, el posi a votació abans del 21 de gener.
Dodds va afirmar: “La nostra atenció se centra ara en l’acord de retirada i en els canvis que necessita que es facin per rebre el suport de la resta de col·legues de la cambra. La votació d’aquesta nit no canvia realment res, i aquesta és la nostra principal preocupació”.
El destí de Theresa May i del Brexit, doncs, es juga un cop més a Europa. Amb tot, des de les institucions comunitàries s’ha deixat ben clar, i ahir Angela Merkel ho va repetir al Bundestag, que el text del pacte de divorci no es reobrirà.
Precedents
Per bé que el marge de la victòria de Theresa May li permet continuar a Downing Street com a mínim un any abans que no es pugui tornar a presentar una altra qüestió de confiança interna, els números a què es va enfrontar li posen les coses, políticament, més difícils de com les tenia fins ara.
En aquest sentit, el precedent històric més recent del que és una folgada victòria el marcaria el mateix procés a què es va haver d’enfrontar John Major el 1995, també amb Europa com a qüestió desencadenant de la mai no resolta guerra civil tory per aquesta qüestió.
Aleshores John Major va presentar la seva dimissió per permetre als crítics -els “bastards”, com els va anomenar públicament- confrontar-lo directament en una pugna pel lideratge. John Reedwood, precisament un dels diputats que ja fa mesos que havien presentat una carta exigint la qüestió de confiança contra May, es va enfrontar en aquells moments al primer ministre. A diferència de la premier, però, el resultat que va aconseguir Major va ser molt més confortable: 218 vots a favor i 89 en contra.
Un altre dels precedents històrics no li és gaire favorable. El 1990, en la primera ronda de la pugna interna pel lideratge tory, Margaret Thatcher va recollir 204 vots. Dies després, però, pressionada pels ministres del seu govern, dimitia.
El que queda clar amb el gairebé esperpèntic procés que va tenir lloc ahir a Londres és que, malgrat tots els problemes dels seus trenta mesos de mandat, potser el principal valor que tenia Theresa May com a líder conservadora -que podia unir les dues ales irreconciliables del partit al voltant d’un camí del mig, incòmode però suportable per a totes les faccions- ha desaparegut completament.
Entre altres raons perquè, en l’hipotètic i ara per ara improbable cas que aconsegueixi fer aprovar el tractat de divorci als Comuns, els 117 diputats que van votar en contra -més de la meitat no tenen vincles orgànics amb el govern- poden posar-li les coses molt difícils a l’hora d’aprovar la quantitat ingent de legislació que cal perquè el Regne Unit pugui completar el procés de sortida de la Unió Europea en la data fixada, el 29 de març del 2019.
La batalla del Brexit no ha acabat per a May. Seguirà i seguirà.
