Merkel: el feminisme inconscient de la dona més poderosa del món

Brussel·lesVa agafar les regnes de l’economia més gran d’Europa fa 16 anys i va convertir en norma l’excepció. Les dones representen menys d’un 6% dels caps d’estat i de govern dels 193 països del món, però a Alemanya moltes criatures i adolescents no han vist encara cap home al capdavant del seu país. I malgrat això, Angela Merkel no havia onejat (fins ara) la bandera del feminisme. “Les seves accions parlen més fort que les seves paraules. Convertir en normal que una dona sigui cancellera és una acció feminista sense que calgui reivindicar-ho”, apunta Sophie Pornschlegel, analista de l’European Policy Center (EPC). 

“Per ser honesta, la història del feminisme és una història amb la qual tinc coses en comú però també diferències i no vull tirar-me floretes amb una etiqueta que no porto”. És la resposta que la cancellera va donar el 2017 quan li van preguntar si es considerava feminista. Però la seva posició ha canviat recentment. “En aquell moment vaig parlar amb timidesa. Avui tot plegat és més reflexiu. Ara puc dir-ho: totes hauríem de ser feministes”, deia fa només unes setmanes. 

La consciència feminista de la cancellera, doncs, s’ha anat construint amb el temps, amb la seva pròpia figura i en paral·lel a un debat públic que ha anat guanyant espai gràcies a la pressió de la societat civil, com reflexiona la investigadora del Real Instituto Elcano María Solanas. 

¿Que no sigui fins ara que marxa que la dona més poderosa del món segons la revista Forbes s’hagi reivindicat obertament feminista significa que ha desaprofitat 16 anys d’un altaveu privilegiat? Pel que fa a polítiques públiques de gènere, les dues expertes consultades coincideixen que Merkel “podria haver fet molt més”. Solanas destaca com, després del mandat de Merkel, Alemanya puntua per sota d’Espanya en el rànquing d’igualtat de gènere de l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere o com només un 31% dels escons del Bundestag estan ocupats per dones. Tot i això, considera un “estereotip” i producte de la "desigualtat estructural de gènere" el fet de preguntar-se si Merkel no ha reivindicat prou el feminisme: “És posar sobre les espatlles de les dones una responsabilitat que no atribuïm a la política que fan els homes. Si es digués Friederich no faríem aquesta pregunta”, reflexiona. 

Solanas defensa que Merkel “no té una responsabilitat més gran de reivindicar el feminisme que l’altra meitat de la població”. En aquest sentit, Pornschlegel creu que alçar aquesta bandera hagués sigut perjudicial per a una Merkel que va arribar al poder en un moment en què aquest debat ni tan sols estava sobre la taula. La mateixa cancellera hi reflexionava fa uns dies quan admetia que fa vint anys “no li hagués importat que només hi hagués homes parlant en qualsevol plataforma”, mentre que ara ho veu “impossible”. 

Totes dues expertes coincideixen en la importància que ha tingut Merkel des del punt de vista de la igualtat de gènere encara que sigui sense haver-ho pretès: “Ha sigut durant molts anys l’única dona en reunions molt importants, tant per a la UE com per al conjunt del món. Ha sigut un referent sense haver-ho intentat activament, ha trencat el sostre de vidre i el terra enganxós”, recalca Solanas, que assenyala també el buit que deixarà com a dona en un món de poder encara extremadament masculinitzat.