Sense Merkel, Europa es pregunta qui agafarà el timó

Brussel·lesDesprés de llargues reunions a vint-i-set (abans vint-i-vuit), era ella qui sovint agafava el paper en blanc i començava a redactar les conclusions que havien de representar la visió de tota la Unió Europea. No ho feia un alt funcionari europeu, ni un assessor. Ho feia la cancellera alemanya, Angela Merkel. La imatge –que recupera Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu sempre al costat dels presidents de la cambra durant les cimeres– dibuixa amb exactitud el que Merkel ha representat per a la UE: determinació, construcció de consens, gestió de crisis. Sense estridències, amb discreció, amb la feina feta entre bastidors i no davant els micròfons.

Amb les eleccions d'aquest diumenge a Alemanya, la taula on es reuneixen els caps d'estat i de govern a Brussel·les també perdrà aquesta figura. ¿A partir d'ara hi haurà algun líder europeu disposat a agafar paper i bolígraf i buscar les paraules més encertades? La resposta a aquesta pregunta té molta més profunditat política del que pot semblar a primera vista, de la mateixa manera que els comicis al país germànic tenen eco arreu d'Europa. El llegat que ha deixat la cancellera ho prova. Per a bé i per a mal, va ser clau en la crisi financera del 2008, tant per salvar l'euro com per collar el sud. També va ser indispensable el 2015, amb l'anomenada crisi dels refugiats, quan va obrir les portes a prop de 900.000 persones que fugien de la Guerra de Síria. I, com a colofó final, la seva determinació va ser indispensable amb l'esclat de la pandèmia, quan va acceptar l'inacceptable: el deute comú europeu i la suspensió de les normes de deute i dèficit.

Les crisis superades

Per això gestora de crisis és l'etiqueta que més se li penja aquests dies de balanç de la seva figura. "La seva principal contribució a la UE és clarament la gestió del poder, la seva capacitat negociadora. Si encara tenim una UE és perquè ella va aconseguir mantenir-la unida", sentencia Sophie Pornschlegel, analista de l'European Policy Center (EPC). Es parla de la seva gravitas i experiència insubstituïble, de la serenitat que transmet el rombe que dibuixa amb les mans sempre que ha de fer alguna intervenció pública (un gest que fins i tot té la seva pròpia entrada a la Wikipedia), de la seva capacitat d'escoltar més que parlar i de fer sentir incloses fins i tot les parts més perjudicades d'una negociació.

Però ara que marxa també és el moment de parlar dels seus clarobscurs. "És una gestora de les crisis, però no transformadora de les crisis. És molt conscient de la necessitat de preservar, és una conservadora en aquest sentit", valora Pol Morillas, director del CIDOB. Merkel, lluny de l'europeisme grandiloqüent del seu col·lega Emmanuel Macron o del seu propi antecessor, ha bolcat les energies necessàries perquè Europa hagi sobreviscut a unes dècades de crisis que no semblen acabar-se, però mai ha abordat els problemes de fons, sinó tot el contrari, creu Morillas, que destaca el contrast de "la líder d'Europa" que alhora està buida d'acció reformadora proeuropea.

Les crisis que deixa

No són poca cosa els problemes europeus que han anat germinant sota el lideratge de Merkel sense que la cancellera mogués fitxa. "El seu fracàs més gran ha sigut la falta de visió estratègica. No ha sigut prou ambiciosa en qüestions com el canvi climàtic i encara menys amb el desafiament a l'estat de dret vingut des d'Hongria i Polònia", diu Pornschlegel. Fa ja més d'una dècada que Viktor Orbán intensifica la seva deriva autoritària i ningú li ha posat aturador, ni tan sols Merkel com a principal líder de la seva mateixa família política, el Partit Popular Europeu, al qual el Fidesz d'Orbán va estar integrat fins a aquest mateix any. I la taca s'ha estès més enllà de Budapest, fins a arribar a Varsòvia i també Eslovènia o la República Txeca. Aquesta, si la vol, serà una feina per a la nova Merkel d'Europa.

I no és l'única. "En el cas dels refugiats, el discurs de les quotes no va arribar enlloc, no s'ha reparat la bretxa que es va obrir i continuem sense política comuna d'asil. Pel que fa a les regles fiscals, sabem que ara estan excepcionalment suspeses, però tampoc s'ha abordat el debat de fons", reflexiona Morillas.

Ara, que si ens hem de guiar per la campanya electoral alemanya es fa difícil saber què implicarà cada candidat per a la Unió. Com bé apunta Pornschlegel, gairebé ni s'ha mencionat Europa en els debats. Europa està molt més pendent de Berlín que Berlín d'Europa, cosa que a Brussel·les provoca de rebot una certa paràlisi i obre diverses incògnites: què passarà amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, conservadora i exministra de Merkel, si el seu partit queda fora de la coalició de govern? ¿Perdrà l'indispensable suport del gegant germànic i haurà de mirar cap a París o tirarà pel dret i mostrarà la seva veritable ambició política?

Segons una anàlisi de la London School of Economics, els principals partits alemanys comparteixen el proeuropeisme, però hi ha diferències substancials entre la CDU/CSU, l'SPD i els Verds per exemple quan es tracta d'impulsar impostos europeus o de reformar o no les normes fiscals quan s'acabi la pandèmia. També tenen posicions diferents sobre una eventual reforma dels tractats per buscar un sistema més directament representatiu, sobre l'augment del pressupost o a la possibilitat de convertir el mecanisme de deute comú antipandèmia en una eina permanent, com demana el BCE. La combinació de colors que defineixi la futura coalició de govern a Berlín determinarà quina d'aquestes opcions ressonarà amb més força a Brussel·les, però que arribi la inestabilitat a un sempre sòlid pilar berlinès just quan Macron té unes eleccions a la cantonada i amb un super Mario Draghi sempre penjant del fil de la incertesa italiana, obre indubtablement un nou rumb a Europa.