La memòria de l'oblit: 50 anys de feina de Metges Sense Fronteres en fotografies

BarcelonaMetges Sense Fronteres (MSF) complirà mig segle d'història el 21 de desembre, un aniversari que té un regust contradictori: el món no és millor que fa 50 anys i l'organització reivindica que els motius que van portar a la seva fundació continuen encara vigents. Alhora, però, pot presentar molta feina feta i un nombre incalculable de vides salvades en les pitjors crisis humanitàries del món.

"Quan MSF fa la seva feina i se'n surt és en el context d'un gran fracàs global. Al món hi ha tots els recursos per evitar les crisis humanitàries, el que falta és la voluntat política d'evitar-les. Estimem el que fem, però el que ens agradaria més és esdevenir innecessaris i poder desaparèixer", ha dit David Noguera, president de l'entitat.

"Una arma de futur"

MSF commemora l'efemèride amb un llibre d'imatges del seu fotoperiodista de referència, Juan Carlos Tomasi, editat per l'Editorial Blume. "La fotografia és clau en la denúncia i hem intentat fer de l'ajuda que persones presten a persones una cosa moralment real, sense filtres. No és un recull d'imatges per celebrar un aniversari, sinó una eina per reflexionar. Totes les fotografies del llibre tenen una tesi: això és el que diferencia una fotografia d'una imatge", ha dit el fotoperiodista en la presentació del llibre a la seu de l'entitat a Espanya, al barri del Poblenou de Barcelona. "El fotoperiodisme, com la poesia, és una arma carregada de futur", ha assegurat parafrasejant Gabriel Celaya. L'editor, Leopoldo Blume, ha lamentat que Metges Sense Fronteres no tingui més presència als mitjans.

El fotògraf, que va començar a documentar la feina de MSF en crisis humanitàries el 1995 al Congo, ha reivindicat la feina en una era digital de sobreinformació: "Cada dia rebem milers de píxels, imatges que duren una dècima de segon, però les fotografies basades en premisses, idees, intenció i una ideologia, perduren". El llibre commemoratiu, que recull 140 imatges dels conflictes i desastre naturals més greus de les últimes dècades, des de Palestina fins al Darfur, passant per les guerres dels Balcans o la República Centreafricana, i els feminicidis a Guatemala, compta també amb textos de periodistes, escriptors i cooperants.

Els pitjors contextos

Les imatges de Tomasi defugen el sensacionalisme. "No m'agrada l'èpica de l'horror i la misèria. El fonamental és el respecte i explicar les coses com les veiem, i com les vivim i les sentim. No es pot fer partícip de l'horror a tothom, però sí agitar consciències", ha afegit. Com a membre de l'equip de MSF no s'ha limitat a fer fotografies: "Molts cops he deixat la càmera a terra per posar-me a carregar sacs, i he posat moltes vacunes, i segurament la millor fotografia és la que no vaig arribar a fer", ha reconegut.

La també fotoperiodista Anna Surinyach, editora gràfica de la revista 5W, va fer els seus primer passos al costat de Tomasi i ha compartit una anècdota reveladora. "El primer cop que vaig cobrir una crisi humanitària tenia 21 anys i vaig anar a Etiòpia. No estava preparada per treballar en un centre de desnutrició infantil i vaig trigar tres dies a treure la càmera. Quan ho vaig fer Tomasi me la va apartar i em va dir: no tornis a fer mai una fotografia a algú sense haver-lo mirat als ulls". De Tomasi n'ha destacat la seva "mirada hortizontal". "Veu les persones de tu a tu, una cosa que hauria de ser obligatòria a la nostra professió, ell va fer un canvi revolucionari en la fotografia de desastres humanitaris perquè va deixar de tenir una mirada assistencialista i va desvictimitzar les poblacions". I ha revelat que li va costar convèncer el seu mestre de fer un llibre amb les seves fotografies.