Melilla, laboratori del blindatge de les fronteres d'Europa

BarcelonaCeuta i Melilla han estat els últims vint anys un laboratori privilegiat de control de fronteres. L'experiència adquirida en una de les fronteres més desiguals del planeta “s’exporta” ara a l’est d’Europa per aturar els refugiats. La recepta espanyola té tres ingredients: la tanca, les expulsions “en calent” i la subcontractació de la vigilància al país veí, el Marroc, fent la vista grossa a les violacions dels Drets Humans. L’acord entre la UE i Turquia que s’ha de tancar divendres recull totes tres coses a l’altre extrem de la Mediterrània. I què hem après de l’experiència espanyola? A la frontera sud espanyola s’han reduït es arribades, però no s’ha resolt el problema. Els migrants i refugiats han estat empesos a camins més perillosos i més controlats per les màfies i el Marroc juga amb el seu paper de vigilant fronterer com a eina de pressió per defensar els seus interessos polítics o econòmics.

Tanques i filats

Les ganivetes s'exporten als nous murs de l'Europa de l'Est

Des que es va construir el 1998, la tanca de Melilla s’ha convertit en una autèntica prova d’obstacles per als subsaharians que intenten arribar a Europa: triple tanca, un fossar amb aigua al costat marroquí, helicòpters, càmeres de visió nocturna, sensors de moviment... Tota una indústria –en molts casos en mans d’empreses militars– que ara ven el seu 'know-how' als governs d’Hongria, Macedònia o Croàcia en la seva cursa contrarellotge per aixecar murs per barrar el pas als refugiats. L’empresa European Security Fencing, amb seu a Màlaga és qui fabrica en exclusiva el filat de ganivetes que els governs espanyols (primer del PSOE, després el PP) van ordenar instal·lar sobre les tanques de Ceuta i Melilla. Quan es van implantar a Espanya la polèmica va ser sonada però avui, les mateixes ganivetes passen desapercebudes davant l’ús de gasos lacrimògens contra els refugiats.

“Quan una cosa es perpetua en el temps, per molt atroç que sigui, acaba sent normalitzada”, reflexiona Teresa Vázquez, advocada de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) a Melilla. “Amb tota la violència que s’ha invertit a la tanca ja no hi ha salts de 500 joves com abans, però segueixen venint, amagats en cotxes o en pastera. Cada cop que es tanca una porta gran se n’obren altres de petites, més perilloses i creix el negoci de les màfies: és la política dels governs europeus la que està enriquint els traficants”, afegeix. “És absurd que a Brussel·les diguin que Frontex i l’OTAN actuaran contra les màfies quan són els mateixos governs els qui estan generant el negoci amb el tancament de fronteres”.

Devolucions "en calent"

Del crit al cel de la Comissió Europea a l'acord de la UE amb Turquia

La Comissió Europea s’havia pronunciat sempre en contra de les anomenades devolucions “en calent”, els retorns en frontera de subsaharians lliurats a la policia marroquina després d’haver saltat la tanca. L’argument és que la Convenció de Ginebra estableix el principi de no-devolució dels candidats a obtenir asil sense que s’hagi estudiat el seu cas. El passat 20 de febrer, però, el comissari d’Immigració, Dimitris Avramopoulos va canviar de criteri i va avalar les devolucions, assegurant que són compatibles amb la directiva europea de retorn. Madrid que les ha legalitzat en l’anomenada Llei Mordassa, obtenia així una cobertura jurídica europea. L’acord que es va esbossar dilluns a Brussel·les preveu el mateix principi: retornar massivament a Turquia tothom que arribi a Grècia sense permís. L’ONU ja ha dit que això vulnera el dret d’asil i les obligacions contretes per la UEen els tractats internacionals i ha instat els estats europeus a respectar els seus compromisos.

Externalització del control

La subocontractació a països de dubtoses referències

L’any 2006 el govern de Jose Luís Rodríguez Zapatero va posar en marxa l’anomenat Pla Àfrica, per trobar una sortida a la crisi dels 'caiucos', les piragües tradicionals de pescadors que arribaven a les Canàries des de l’Àfrica Occidental.Es van signar acords amb els països d’origen perquè controlessin les seves costes. “Això és el que ha quedat d’aquest model espanyol: la idea que és millor aturar-los abans que arribin”, explica Blanca Garcés, investigadora del CIDOB. Garcés alerta que d’aquesta manera “tots els sistemes de control propis de les democràcies queden anul·lats”. Ni les ONG, ni la premsa ni els jutges controlen com aquests països que assumeixen la vigilància de l’Europa fortalesa frenen a la gent que vol arribar-hi.

José Palazón, defensor dels drets dels immigrants i refugiats a Melilla, adverteix a més d’un altre problema: “el país que deixa el control de les seves fronteres en mans d’un tercer n’acaba sent ostatge, com fa el Marroc amb Espanya; cada cop que té alguna cosa a negociar llança una onada de pasteres a l’estret”. En el cas de Turquia, la capacitat de pressió amb 2,7 milions de refugiats serà molt gran, i més encara tenint en compte que Ankara és part interessada en el conflicte de Síria.Per l’advocada que assisteix els refugiats de Melilla: “No és el volum de gent que ha arribat a Europa -molt menor que els que han acollit països molt més pobres com el Líban o Etiopia– el que ha causat la crisi: el problema és la incapacitat per gestionar-ho. Enlloc de gastar tant en blindar fronteres es podrien invertir els recursos en obrir vies segures per saber qui ve, en quina situació es troba i què necessita realment. La gent vindrà igualment: els murs només fan que arribin empobrits, traumatitzats i que no estiguem apunt per fer-los un lloc entre nosaltres”.