McGuinness, de terrorista a primer ministre
PeriodistaMartin McGuinness ha estat gairebé una dècada el vice primer ministre d’Irlanda del Nord. Va arribar al govern, una vicepresidència principal, arran de l’acord entre unionistes (protestants) i republicans independentistes (catòlics) que feia viable la pau, un cop desplegat l’Acord de Divendres Sant del 10 d’abril del 1998. Ara dimiteix perquè no vol avalar la no intervenció de la primera ministra, la unionista Arlene Foster, en una investigació per malversació de diner públic en incentius a les energies renovables. El tuf de la corrupció.
L’entrellat jurídico-legislatiu que ha consolidat l’entesa entre les dues forces majoritàries i antagòniques preveu que la dimissió d’un dels dos càrrecs més alts, si el partit corresponent no proposa un substitut, signifiqui anar a les urnes. El Sinn Féin, el partit de McGuinness, li ha fet costat, no l’ha substituït i hi haurà eleccions el 2 de març.
McGuinness plega per ètica, perquè per ètica va arribar a la política i allà s’ha mantingut sense ser derrotat pel compte corrent engreixat o per un xalet amb vistes mar enllà de la seva estimada Calçada dels Gegants. Però també és un polític de cap a peus, i sap que avançant les eleccions el Sinn Féin pot guanyar-les i ell ser primer ministre, si vol encapçalar la candidatura. Això si Londres no es crema davant la perspectiva d’un cap de l’executiu exterrorista, favorable a la reunificació d’una Irlanda independent i contrari al Brexit.
Vaig conèixer Martin McGuinness quan era comandant de l’IRA, anava armat i amb protecció, no dormia mai a la mateixa casa i estava encerclat d’extraordinàries mesures de seguretat, perquè els paramilitars unionistes l’havien intentat eliminar diverses vegades. Vam dinar, per dir-ho d’alguna manera, a la seu del Sinn Féin a Derry, la seva ciutat, la que l’havia vist fer-se gran de cop als disturbis del Bloody Sunday, el 30 de gener del 1972, un any de plom saldat amb mig miler de morts i prop de 400 detinguts.
Dinar -per dir-ho d’alguna manera- perquè va ser un àpat de dejuni en Quaresma: pa negre amb mantega, galetes, te, aigua. Per les vidrieres, tanta boira havia tenyit la ciutat de gris. Portava un shetland ple de boletes de llana molt cansada. Vam parlar amb la claredat que havia fugit del paisatge. Me’n van quedar un parell d’idees: estava segur que governarien algun dia, convençut de la victòria allà al bell mig de la derrota, i anava a missa cada diumenge amb la família, dona i quatre fills, tot canònic. La primera qüestió, la victòria, la sustentava en la revolució. La fe, en canvi, en la tradició.
Document gràfic
Va quedar una qüestió pendent. No va voler que ens féssim una foto junts perquè podria perjudicar-me una prova documental que em situaria al costat del cap dels terroristes. Però va permetre que li fes la foto jo a ell. La conservo, esclar. Hi destaquen el seu somriure i les boletes de la shetland.
Gràcies a aquella trobada vaig tenir fonts fluïdes de l’IRA i vaig poder visitar les pel·lícules de Ken Loach com si fos un actor. Pintes de cervesa negra escalfades, whiskeys amb e encara més calents, però servits en pubs decimonònics preciosos on moltíssims anys de presó explicaven històries de matar i morir. Allà vaig conèixer l’IRA que em faltava per completar la trinitat: McGuinness era el Pare, Gerry Kelly, el Fill, i Tom Hartley, l’Esperit Sant.
Em vaig fer amic d’en Tom Hartley, aleshores no podia ni imaginar que aquell clandestí, endurit per la guerra i la presó però dotat d’una elegant ironia, seria amb els anys alcalde de Belfast. En Tom em va filtrar que s’estaven coent converses de pau, l’any 1994, i hi vaig tornar a trobar en McGuinness com a cap de la delegació republicana.
De l’alto el foc del setembre del 1994 arrencarien les negociacions definitives del 1998 al castell de Stormont; avui ja són història. Em va assegurar que els presos no es negociaven, que sortirien al carrer: talment va passar. En aquell escenari va començar a parlar amb el reverend Paisley, del Partit Democràtic Unionista. Feia quatre dies eren enemics acèrrims i els escamots respectius s’enfrontaven amb les armes a la mà. Després van compartir govern de reconciliació més que de coalició.
Aposta pel diàleg
McGuinness va tenir prou tremp per posar en pràctica la seva defensa del diàleg com a mitjà més important per a la resolució de conflictes. “La nostra aspiració és la reunificació d’Irlanda, però hem de dialogar amb els que tenen l’aspiració política contrària, i aprendre a viure junts i en pau”, em va declarar en una entrevista.
Al final de les converses de Stormont, va dir que ja ens podríem fer una foto plegats. On abans hi havia la llana esfilagarsada, ara hi penjava una corbata. Però el somriure era allà mateix.
