May busca en l’unionisme la taula de salvació del seu fracàs electoral

LondresAssetjada, en retirada i amb un futur polític que té els mesos comptats. Així es va haver de presentar ahir la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, davant dels britànics. Els seus conciutadans li van infligir un càstig electoral de dimensions inesperades en les eleccions generals celebrades dijous. I la victòria en escons (318) i en percentatge de vot (42,4%) és, de fet, un fracàs polític absolut.

El que havia de ser una coronació per tirar endavant un Brexit dur va esdevenir una humiliació que ha posat punt final a la seva carrera, ara per ara en temps de descompte.

A última hora de la nit, May es limitava a confirmar en el càrrec la major part dels seus ministres: entre altres, Boris Johnson a Exteriors, Amber Rudd a Interior i Philip Hammond a Economia. Una prova més de la seva feblesa i, per tant, de la incapacitat de fer cap remodelació després d’una aposta del tot fallida, de la qual és la principal responsable. “A hores d’ara ningú pot pensar seriosament que Theresa May liderarà el partit en una pròxima elecció”, afirmava George Osborne, exministre d’Economia de Cameron, a la BBC en les primeres hores del matí.

Victòria insòlita

Els conservadors van perdre dijous la majoria absoluta que tenien abans que May convoqués els comicis de manera avançada i innecessària. Dels 330 escons que tenien han passat als esmentats 318.

Per la seva banda, els laboristes de Jeremy Corbyn han millorat molt les xifres en relació amb les del 2015. De fet, per primera vegada des de fa dues dècades el labour ha guanyat escons (30), 28 dels quals a costa dels conservadors. En percentatge de vot s’han situat en el 40%, però l’avenç ha sigut de 9,5 punts, quatre més que el dels torie s. Especialment simptomàtica ha sigut la victòria a Canterbury, una circumscripció en mans conservadores des del 1918. La presència de tres universitats en aquesta zona i, per tant, de població molt jove ha capgirat una dinàmica històrica que ni l’aclaparadora victòria de Tony Blair el 1997 va ser capaç de trencar. I és que Corbyn, tot i el menysteniment dels seus crítics, ha aconseguit captar el vot dels joves de 24 a 35 anys i impulsar una participació que s’ha elevat fins al 68,7%, tres punts més que el 2015. Així, dels 232 diputats obtinguts per Ed Miliband aleshores, ara s’ha passat a 262. L’últim escó, confirmat ahir a les 21.00, hora local, va ser el de Kensington, a Londres, el districte més ric de tot el Regne Unit però que té grans bosses de pobresa. Els laboristes el van aconseguir per només 20 vots.

El resultat de la sacsejada electoral és que el “govern fort i estable” amb què Theresa May pretenia viatjar a Brussel·les per negociar el Brexit ha esdevingut un de bastant feble, que necessitarà el suport dels 10 parlamentaris del Partit Unionista Democràtic (DUP, en les sigles en anglès) d’Irlanda del Nord per intentar tirar endavant.

Disculpes

Després de fer la protocol·lària visita a la reina, en la qual Elisabet II li va encarregar la formació de l’executiu, May es va adreçar a l’opinió pública com si encara estigués en campanya i els ciutadans no s’haguessin pronunciat: “Formaré un govern que pugui dur certeses, i que lideri el país en aquests moments tan crítics. Aquest govern guiarà el país a través de les crucials converses sobre el Brexit que començaran d’aquí només deu dies, i així complirà la voluntat de la gent de treure el Regne Unit fora de la Unió Europea”.

May no va escoltar les crides a la dimissió que li van fer Jeremy Corbyn, el cap laborista, i Tim Farron, el líder liberaldemòcrata. Però amb l’únic gest d’humilitat que ha tingut pràcticament des que és primera ministra, ahir sí que va demanar perdó als que “han perdut l’escó i no s’ho mereixien”. Entre altres, vuit secretaris d’estat del seu gabinet.

La formació d’una majoria estable amb els unionistes del DUP no és una operació senzilla. Perquè acontentar-los pot implicar desequilibris dins del grup conservador. El preu, però, encara s’ha de posar. La cap del partit unionista, Arlene Foster, va comparèixer al migdia a Belfast i, molt breument, va assegurar: “La primera ministra ha parlat amb mi aquest matí i ara començarem converses amb els conservadors per explorar com podem ajudar a portar estabilitat a la nostra nació en aquests moments de grans reptes”. El Brexit tou que voldrien des de Belfast, sense frontera amb la República d’Irlanda i amb la facilitat de comerciar amb la resta de la Unió, tenint accés al mercat lliure, i la línia dura que pregonaven abans de dijous alguns homes forts del govern britànic -fins i tot la premier - poden entrar ara en conflicte.

Un altre problema, de dimensions igual o més greus, és el paper de Downing Street en les habituals crisis d’Irlanda del Nord. Tradicionalment, des del 1992, Londres s’ha mantingut equidistant de tots els partits de la regió per jugar el paper d’àrbitre entre republicans i unionistes. Ni tan sols en l’època més feble de John Major, entre el 1992 i el 1997, els conservadors van prendre partit. Abraçar el DUP a hores d’ara és més garantia de problemes que no pas de l’estabilitat que assegura May. En especial en uns moments en què el govern compartit de Belfast està suspès i la data límit per restablir-lo és el 19 de juny.

Contraatac de Corbyn

Quan, també el dia 19, es reprengui la vida parlamentària, davant per davant de May hi tornarà a seure Jeremy Corbyn. Les dades d’ahir reforcen la seva posició i sembla que avalen la possibilitat d’un canvi de paradigma en la política britànica, que podria allunyar-se del consens liberal de centre dels anys de Blair, Brown i Cameron per acostar-se a propostes molt més socialdemòcrates.

Tot i que l’aritmètica parlamentària no va a favor seu, ahir Corbyn es mostrava disposat a fer un pas endavant per ocupar Downing Street. Les pròximes setmanes seran claus per saber si té cap possibilitat, encara que sigui remota. May haurà de presentar el seu programa al Parlament i la cambra li haurà de donar el vistiplau. Ja sigui davant del DUP o davant dels mateixos diputats tories, May haurà de transigir. Just el que no volia.

Els conservadors es recuperen a Escòcia

Theresa May ha salvat el coll, per ara, gràcies a la cap dels conservadors a Escòcia, Ruth Davidson, que ha aconseguit un gran resultat. Tant, que ahir mateix advertia a la premier que s’ha “d’aconseguir un Brexit obert, no un de tancat”. Ferma defensora de la Unió Europea, Davidson no vol que la línia dura del partit a Londres s’imposi. De fet, preferiria que les negociacions amb Brussel·les conduïssin a un tracte diferenciat per al país dins de la UE.

D’un diputat en les eleccions del 2015, els tories han passat a 13. Les presses independentistes per reclamar el segon referèndum, amb què la primera ministra del país, Nicola Sturgeon, es va despertar a finals de març, han perjudicat molt el Partit Nacional Escocès (SNP), que ha perdut alguns dels seus pesos pesants, com Alex Salmond i Angus Robertson. “Indubtablement, la qüestió del segon referèndum ha sigut un dels factors del resultat electoral. Però n’hi ha hagut d’altres”, deia Sturgeon. En qualsevol cas, Sturgeon sap que una nova consulta queda ara congelada.