Matteo Renzi ja lidera Europa
El primer ministre italià assumeix la presidència de torn de la UE amb el creixement com a objectiu
RomaA Matteo Renzi, Europa li somriu. Després de guanyar per golejada les eleccions europees del 25 de maig a Itàlia, el cap del govern de Roma s’ha convertit en un dels protagonistes de la cimera europea de dijous i divendres passat a Brussel·les. La victòria aclaparadora a Itàlia del Partit Demòcrata (PD) als comicis de maig, mentre a la UE les ultradretes i els partits escèptics arrasaven arreu, ha donat ales a l’exalcalde de Florència i li ha permès fer valer el pes polític d’Itàlia, malgrat que el país segueix sota vigilància europea a causa del seu enorme deute públic.
Tot i que avui està integrat al Partit Socialista Europeu (PSE) a l’Eurocambra, Renzi es va iniciar en política al sector més esquerrà de la Democràcia Cristiana, així que el suport al democristià Jean-Claude Juncker com a candidat a la presidència de la Comissió Europea no li va comportar problemes de consciència. És més, sobre l’aplicació del pacte europeu d’estabilitat en els comptes públics -un punt crític per a Itàlia-, Juncker és bastant més flexible que l’alemanya Angela Merkel.
Amb tot, el líder italià ha tingut el coratge polític de condicionar el seu suport a l’obtenció d’una certa flexibilitat en l’aplicació d’aquest pacte -una qüestió que es va afegir al document final de la cimera- i fins i tot va aconseguir el compromís informal que el pròxim alt representant de la UE per a la Política Exterior serà italià.
“Angela, nosaltres, els italians, respectem i respectarem el pacte d’estabilitat: no farem com Alemanya el 2003”, va dir Renzi a Merkel en to de broma durant el sopar dels líders de la UE dijous passat, referint-se a la pròrroga obtinguda per Berlín i París fa onze anys. En aquella època, la Comissió Europea de Romano Prodi va obrir un expedient d’infracció a Alemanya i França pels seus dèficits excessius, però els dos pesos màxims de la Unió se’n van deslliurar, cosa que va quedar com una vergonyosa demostració d’una UE que aplica les regles només als més febles, com Portugal o Grècia.
Tot i aquesta audàcia, o potser justament per això, a Merkel li agrada Renzi: els col·laboradors de la cancellera alemanya expliquen que admira el gran sentit polític del florentí, malgrat les diferències d’estil entre l’un i l’altre. El jove primer ministre d’Itàlia és un soci important per a la líder de la CDU, que no vol que s’enfonsi la tercera economia de l’eurozona i perilli una recuperació econòmica europea encara anèmica. A més, Merkel aprecia molt que Renzi no es limiti a demanar més flexibilitat a la UE, sinó que afegeixi que les causes dels problemes econòmics d’Itàlia “són italianes, no deriven de Berlín”. També valora que l’italià hagi emprès un ambiciós i difícil programa de reformes polítiques per dinamitzar un país estancat econòmicament i socialment. Aquest exercici de responsabilitat el considera important per evitar una deriva populista i antieuropea. Amb aquest discurs, Renzi ha sabut aturar Beppe Grillo, mentre a França el Front Nacional de Marine Le Pen ha arrasat i els socialistes del president François Hollande estan en una situació cada vegada més desesperada.
El premier italià, que a partir de demà assumirà la presidència del Consell Europeu per als pròxims sis mesos, es presenta, doncs, com el referent del front progressista a Europa, dialogant però no sotmès a Alemanya i col·laborador amb França. L’Elisi i el Palau Chigi estan redactant junts un projecte de la UE per al creixement i l’ocupació de 240.000 milions d’euros a l’any per als pròxims cinc anys. Amb el seu capital polític, Renzi té més possibilitats que aquest pla d’estímul s’acabi concretant, a diferència d’altres que han quedat en paper mullat.
Roma es postula per al ball de cadires europeu
El govern de Roma, en part gràcies al seu suport a la candidatura de Jean-Claude Juncker com a president de la Comissió Europea, ha obtingut d’Alemanya la promesa que el pròxim alt representant per a la Política Exterior de la UE serà italià. La candidata principal de Renzi és Federica Mogherini, actual titular d’Exteriors d’Itàlia: una dona jove (41 anys) que en pocs mesos com a ministra s’ha guanyat una fama de gran treballadora. Com a possible alternativa a Mogherini per a aquest càrrec, ha circulat el nom de Massimo d’Alema, exministre d’Exteriors i rival intern de Renzi al PD, cosa que per al primer ministre italià tindria l’avantatge d’enviar lluny de Roma un potencial “conspirador”.
El nom d’Enrico Letta, un altre rival de Renzi al partit i predecessor seu com a cap del govern, havia circulat com a candidat per succeir Herman Van Rompuy en el càrrec de president del Consell Europeu. Apreciat per París i Londres, Letta, però, sembla que no té el suport de Roma, i el mateix Renzi ho ha aclarit en roda de premsa. A més, Itàlia ja té la presidència del Banc Central Europeu, amb Mario Draghi, cosa que fa molt difícil obtenir un segon càrrec de tant nivell.