“Qui va matar Berta Cáceres va subestimar la seva figura”

BarcelonaAvui fa dos mesos que va morir Berta Cáceres, defensora del medi ambient i dels drets dels indígenes a Hondures. A Cáceres la van assassinar a casa seva i, encara que la investigació està sota secret, pocs dubten a vincular la desaparició de l’activista amb la seva lluita. Cáceres havia rebut un any abans el premi Goldman, el conegut com a Nobel verd, per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica a Río Blanco, a pocs quilòmetres de l’Atlàntic.

“L’havien amenaçat i pressionat, l’únic que els quedava era assassinar-la. Però van subestimar la seva figura, no sabien que el món i el país respondrien indignats, i molta gent ha agafat amb més força la seva tasca”. Qui parla és Bertha Zúñiga, filla de l’assassinada, convidada per la plataforma Berta Vive de Catalunya i que avui es reunirà amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. A més, recollirà el premi de drets humans Joan Alsina de la Casa Amèrica Catalunya, concedit a la seva mare a títol pòstum. La Bertha té 25 anys i és una noia menuda, però que diu que accepta “sense por” continuar la lluita de la mare, que ha mamat des que va néixer, sempre involucrada amb el COPINH, el Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures fundat per Cáceres.

Per a la filla, “el govern hondureny i l’empresa Desa-Agua Zarca” estan al darrere de l’assassinat de l’activista. Hondures és, de fet, el país més perillós per als que defensen el medi ambient, segons el rànquing de Global Witness. Entre el 2010 i el 2014, 101 activistes assassinats, en la gran majoria de casos sense que s’hagin trobat els culpables. Una de les víctimes va ser el cunyat de Rosalina Domínguez, fiscal del Consell d’Indígenes de Río Blanco.

El 2013 aquesta comunitat -on viuen 4.000 persones escampades per un territori fèrtil i ric en aigua- va decidir fer “resistència per frenar la invasió de les empreses transnacionals” i perquè després de quatre anys amb el projecte de la hidroelèctrica en marxa tenien clar que aquella presa només portava “el mal”, a part de carregar-se “un territori i un riu sagrats” per al poble lenca. Després va arribar “ la lideresa Berta ”, com anomena Rosalina Domínguez a Berta Cáceres. “La presa no ens ha portat cap desenvolupament ni benefici, cap -es lamenta Domínguez-. Només destrucció, violència i moltes morts, com la de la Berta, a qui van matar per defensar la nostra lluita”.

El 2009 el govern hondureny va licitar i donar en concessió 240 projectes hidroelèctrics i 850 de mineria. Agua Zarca era titular d’un d’aquests projectes i, segons Zúñiga, “tots són il·legals i il·legítims” perquè els va atorgar el govern de Porfirio Lobo, que era al poder per un cop d’estat.

Amb la batalla legal perduda, de moment, les dues activistes confien en l’ètica de les finances. El projecte d’Agua Zarca exigeix una inversió enorme que l’empresa no pot fer sola. En aquests anys ha perdut alguns socis, de gran valor simbòlic. El Banc Mundial se’n va retirar quan van començar els enfrontaments amb els indígenes, i el 2013 el gegant xinès de la construcció Sinhohydro va renunciar-hi públicament després que l’exèrcit va assassinar Tomás García, company de lluita de Rosalina Domínguez.

Però hi ha encara inversors europeus disposats a ajudar un projecte “sota sospita”, subratlla la filla de Cáceres. Es tracta dels bancs FMO, holandès, i FFIC, finlandès, i les empreses alemanyes Siemens i Voith, que permeten que les obres “no s’hagin aturat ni un moment”. De fet, Domínguez insisteix que ja s’han destrossat plantacions de cultius i extensions d’arbres i s’ha reduït el cabal del riu. “Cal que s’aturi la inversió internacional”, crida Zúñiga, perquè “deixaria Agua Zarca en una situació delicada”. Domínguez no vol ni imaginar-se l’embassament, perquè suposaria haver de fer les maletes i marxar de casa seva.