Les massacres dessagnen Colòmbia i l’allunyen de la pau

BogotàEls cinc adolescents assassinats l’11 d’agost a Llano Verde, un barri de la ciutat colombiana de Cali, no tenien més de 16 anys. Quatre dies més tard, nou joves més perdien la vida pels trets d’uns encaputxats mentre celebraven una festa a Samaniego, al sud del país. Tenien entre 19 i 25 anys. Després d’aquestes dues massacres, Colòmbia n’ha registrat almenys set més en diferents punts: 43 morts en poc més de dues setmanes. Enmig d’una pandèmia que ha arribat a deixar 400 víctimes mortals diàries, el país també es dessagna a punta de bala.

Una massacre es produeix, segons els criteris de les Nacions Unides, quan un mateix actor assassina tres o més persones alhora en un mateix lloc. I, últimament, aquest fenomen ha tornat als titulars per recordar els episodis més foscos del conflicte armat colombià.

El president conservador, Iván Duque, va trepitjar Samaniego una setmana després dels assassinats dels joves i va aprofitar el seu discurs per prometre un camp de futbol nou, cosa que va despertar la indignació de part de la ciutadania i l’oposició. Quan va arribar a Samaniego, un nodrit grup de veïns el va rebre amb crits de “Volem pau”.

I és que, tot i l’acord de pau firmat l’agost del 2016 amb la guerrilla de les FARC, la violència és la realitat més palpable en molts territoris colombians. “És nou tenir tantes massacres en molt poc temps, però malauradament forma part d’una dinàmica general” d’increment de la violència des del 2016, diu Kyle Johnson, cofundador i investigador de la fundació Conflict Responses.

Els homicidis han disminuït un 16% en l’últim any, segons xifres de la Fundación Ideas para la Paz, però les agressions contra líders socials han augmentat un 10% i el desplaçament forçat un 5%. L’ONU ja ha comptabilitzat 33 massacres durant el 2020 i 36 durant el 2019.

Denominador comú

Les vuit perpetrades en les últimes dues setmanes tenen motius i contextos diversos. Però tenen elements en comú: “Passen als llocs on hi ha una presència i una legitimitat limitades de la institució estatal” i es fa “present una economia il·legal”, apunta Johnson. “Això implica que hi ha actors armats que tenen algun poder de governança”.

Precisament aquesta ha sigut la primera fletxa disparada per Duque: el narcotràfic. Segons el govern colombià, és el narcotràfic qui prem el gallet i mata els joves de Llano Verde o Samaniego. Però per a Johnson és una anàlisi massa “simplista”: el narcotràfic és un “símptoma” d’unes causes amb arrels molt més profundes, sosté.

El Centre Democràtic de Duque és el partit que es va oposar a l’acord de pau més radicalment. I tot i que, a l’arribar a la presidència el 2018, Duque va prometre no “destrossar-lo”, la seva implementació s’ha estancat. “L’acord de pau estava pensat per solucionar situacions estructurals que apel·laven a la desigualtat econòmica, política i social” de Colòmbia, apunta Lucía Mesa Vélez, investigadora de la plataforma Rodeemos el Diálogo. “Part del que s’havia acordat era el desmantellament de les organitzacions criminals successores del paramilitarisme. L’increment de les massacres reflecteix la baixa efectivitat de les mesures amb aquesta finalitat”.

“No hi ha una política de seguretat clara que busqui protegir la població”, rebla Johnson. “Moltes vegades la presència de l’estat es limita a la presència de l’exèrcit”. La legitimitat de les forces armades es veu afectada “especialment quan erradiquen les plantacions de coca” de manera forçosa, una política represa amb força pel govern de Duque, oposada a la substitució voluntària plantejada a l’acord de pau, que buscava donar alternatives als camperols que tenen les economies il·legals com a única forma de subsistència. Ana María Ramos, autoritat del cabildo indígena nasa a Toribio, a la regió del Cauca, viu en una de les zones de Colòmbia amb més plantacions il·legals de marihuana. “Si hi hagués una altra manera de subsistir, la gent ho faria”, protesta.

Responsabilitat estatal

La defensa del territori dels nasa contra els grups armats ha deixat doloroses morts des de fa anys. Només en les últimes dues setmanes tres persones hi han mort. “És molt dur per als nostres pobles”, afirma Ramos. Ella mateixa corre perill pel seu paper com a autoritat: “Surts de casa sense saber si hi tornaràs, però això ens dona encara més força per treballar cada dia”. Les notícies de les massacres li ressonen a les orelles: “Són contra les comunitats més vulnerables. I és responsabilitat de l’estat”. Un estat immers en la guerra contra les drogues des de fa gairebé 20 anys. “Aquesta guerra, que consisteix en fumigar i criminalitzar els cultivadors, no ha donat fruits”, diu Mesa Vélez.

Al cap i a la fi, “la història de Colòmbia mostra que la desaparició d’una economia il·legal suposa l’aparició d’una altra”, recorda Johnson. I mentre no desaparegui la desigualtat que colla tants territoris, serà allà on seguiran morint els joves colombians.