Com seran els set minuts de terror del robot que arriba aquest dijous a Mart

Després de set mesos de viatge, el rover Perseverance de la NASA intentarà aterrar a Mart aquest dijous, en una maniobra molt perillosa que marcarà l'inici d'una recerca de diversos anys per trobar formes de vida que hi pot haver hagut en el passat.

On aterrarà?

A l'interior d'un cràter d'uns quaranta quilòmetres de diàmetre anomenat Jezero, que significa llac en diversos idiomes de l'antiga Iugoslàvia. Les seves coordenades a Mart correspondrien, a la Terra, a un punt al Carib, a mig camí entre Jamaica i Haití.

Què hi ha d’interès allà?

Milers de milions d'anys enrere, el Jezero va ser un llac. La seva paret està tallada per un barranc obert per un riu que hi desembocava. I ha deixat darrere seu un delta de dipòsits fluvials, un ventall de sediments arrossegats pel corrent. Avui és, per dir-ho així, un fòssil geològic, però si alguna vegada van existir organismes vius a Mart, és possible que les seves restes s'acumulessin en aquesta zona. Aquí és on s'espera recollir mostres per analitzar-les a la recerca d'indicis d'una antiga activitat biològica.

Què són els “set minuts de terror”?

És el que durarà la maniobra de reentrada a l'atmosfera, fins al contacte amb el terra. Mart és ara a més de deu minuts llum de la Terra. Aquest retard en les comunicacions fa impossible dirigir l'operació en temps real. Els equips d'abordatge (dues dotzenes de càmeres, radar, sistemes d'identificació de terreny...) hauran de treballar de manera autònoma per dirigir-se cap a un lloc segur. Els enginyers del JPL només rebran el senyal d'un aterratge exitós (o no) quan faci deu minuts que el Perseverance sigui a terra. Sencer o a trossets.

Com frena la caiguda?

Amb una combinació de mètodes. La majoria de la velocitat (des dels 20.000 km/h amb què s'aproxima a Mart fins a Mach 2) es perd pel brutal fregament amb l'atmosfera del planeta. És quan entra en acció l'escut tèrmic per protegir el vehicle de temperatures superiors als 2.000 graus.

A continuació, es desplegarà un paracaigudes enorme (20 metres de diàmetre), dissenyat per resistir les fortíssimes estirades que produeix la desacceleració. Com que l'atmosfera de Mart és molt escassa, el paracaigudes només pot reduir la velocitat fins a uns 300 km/h.

La fase final es frena mitjançant vuit motors coet instal·lats en una armadura sota la qual va el vehicle. A l'arribar a només uns quinze metres d'altura baixarà suaument penjat d'uns cables que es desenrotllen com si es tractés d'una grua volant. En el moment de tocar el terra els tres amarradors es tallen i el Perseverance queda a punt de marxa; l'armadura, encara amb els reactors encesos però sobtadament alliberada d'una tona de pes, surt disparada cap amunt i s'estavella lluny.

Es veurà en directe l’operació?

Si no en directe, amb una mica de retard. S'han instal·lat al vehicle diverses càmeres que mostraran totes les fases de l'aterratge: despreniment de l'escut tèrmic, obertura del paracaigudes i recerca d'un lloc apropiat per col·locar-se. I no sols es veurà , sinó que també se sentirà. Porta uns micròfons amb els quals per primera vegada podrà sentir-se l'udoladissa del vent a Mart.

La NASA retransmetrà en directe totes les fases de l'arribada del Perseverance a Mart el 18 de febrer. Començarà a les 7.50 EDT (13.50, hora de Catalunya), tot i que l'aterratge pròpiament dit està previst cap a les 21.55, hora de Catalunya. Es podrà seguir en directe a partir de les 21.30 hores també a través del CCCB, on la setmana vinent s'inaugura l'exposició Mart. El mirall vermell, amb els comentaris en directe d'experts com Guillem Anglada, Mariona Badenas, Ignasi Casanova i Miquel Sureda, així com connexions amb altres especialistes i explicacions de context sobre el que s'estarà veient.

I l’helicòpter?

Es tracta d'una peça afegida a última hora: un lleuger helicòpter autònom alimentat per energia solar, capaç de fer vols d'uns pocs minuts. Des d'uns quants metres d'altura transmetrà panoràmiques que facilitin triar el millor camí per al Perseverance. L'helicòpter també té nom: Ingenuity (Enginy). I resulta molt apropiat, ja que el seu disseny va obligar a improvisar solucions a grans dificultats. Especialment les derivades de la impalpable atmosfera marciana, que ofereix poquíssima sustentació. Per això els seus rotors han de girar molt més de pressa que un helicòpter convencional: a més de 2.000 revolucions per minut, més o menys, com les fulles d'una trituradora domèstica.

Com es buscaran restes biològiques?

La sonda porta instrumental per realitzar set tipus d'anàlisis. Totes relacionades amb la cerca de marcadors biològics i la preparació de l'arribada de futurs astronautes.

Els dos equips més dirigits a trobar rastres orgànics van instal·lats a l'extrem d'un braç robòtic que permet secundar-los sobre les roques. Un respon a les sigles PIXL i l'altre recorda el nom d'un famós detectiu: SHERLOC (Scanning Habitable Environments with Raman & Luminescence for Organics & Chemicals).

PIXL (Planetary Instrument for X-ray Lithochemistry) funciona bombardejant la mostra amb un prim feix de raigs X. Tan fi que pot enfocar-se sobre un simple gra de sorra. A l'impacte, el mineral brilla amb una lluentor característica segons la seva composició i textura. L'instrument és capaç d'identificar dues dotzenes d'elements químics, des de calci i magnesi fins a marcadors més exòtics com el rubidi o el zirconi.

El segon detector utilitza un làser ultraviolat per aconseguir un efecte de fluorescència similar, però sensible a la presència de cadenes de carboni, una traça típicament biològica. A la ficció, Holmes anava sempre acompanyat de la seva inseparable lupa; en SHERLOC, també. O més ben dit, una cambra capaç de distingir detalls de poques micres. El seu acrònim –molt apropiat– coincideix amb el company del detectiu: WATSON (Wide Angle Topographic Sensor for Operations and Engineering).

Portarà mostres a la Terra?

El Perseverance es quedarà a Mart per sempre. La seva missió durant els dos anys vinents serà recollir fins a quaranta mostres que semblin prometedores i dipositar-les al sòl en tubs hermètics. D'aquí uns anys una altra nau (un projecte conjunt entre Europa i els Estats Units) anirà a recollir-les per portar-les a la Terra, on les analitzarà amb equips molt més sensibles i precisos que els que porta el robot.

¿No podria portar les mostres la mateixa nau que les recull?

No. El Perseverance és un laboratori equipat per analitzar el terreny però el seu pes (una tona) no permetia equipar-lo a més a més amb un coet capaç d'enlairar-se des de Mart. La pròxima sonda inclourà aquest coet però no instruments científics. Serà un robot que es limitarà a recollir les mostres i llançar-les en una petita càpsula de retorn a la Terra.

Quan es podran analitzar mostres de Mart?

Si tot va bé, la nau que portarà les mostres hauria d'enlairar-se el 2026 o el 2028. Com que anirà alimentada per cèl·lules solars, aquesta data permetrà aprofitar l'època en la qual l'atmosfera de Mart està més calmada. Perdre aquesta oportunitat implicaria arriscar-se a arribar-hi en plena temporada de tempestes de pols. I una tempesta marciana no és cap broma: el planeta sencer pot quedar sota una capa gairebé opaca, com ja va passar el 1971, quan les cambres del Mariner 9 no van aconseguir veure absolutament res durant setmanes, fins que l'atmosfera va tornar a aclarir-se.

Així, la data de retorn podria endarrerir-se fins al voltant del 2035. En tot cas, estem parlant d'un pla a anys vista. Quan rebem les primeres mostres de Mart, molts dels científics i enginyers que han dissenyat i llançat el Perseverance ja s'hauran jubilat. La tasca d'analitzar-les recaurà en uns altres, que avui encara estan en un segon pla; o a la guarderia.

Rafael Clemente és enginyer industrial i autor de tres llibres sobre l’exploració de l’espai