ATEMPTATS A PARÍS

‘La marsellesa’ i la llibertat

Els republicans van convertir en himne una cançó monàrquica, que també van utilitzar els catalans

Jaume Ayats
18/11/2015
3 min

BarcelonaUn himne diu allò que li fem dir els que el cantem. Probablement aquesta és la lliçó que podem treure de sentir els aficionats anglesos i francesos unint les veus a Wembley en un dels rituals col·lectius que més ens poden fer emocionar. I això que els anglesos han destrossat junts, si em permeteu, les paraules d’una lletra que, avui, representa ben poc de l’època en què va ser escrita. Aquesta nit l’himne francès ha ressonat amb la determinació que ho va fer divendres a mitjanit als túnels de sortida de l’Estadi de França a Saint-Denis, encara enmig de la por i la confusió.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Perquè la força de La marsellesa prové de la seva història emotiva i de com els republicans francesos el van transformar en himne de llibertat, oblidant el seu origen monàrquic de l’any 1792. Les barricades de 1830 i de 1848 als carrers de París, i la prohibició que en va fer el Segon Imperi, el van elevar a emblema popular i, finalment, a himne oficial el 1879. Aquest llarg camí que el va dur de les veus dels defensors de la llibertat fins a ser el màxim emblema de la República és bessó del camí popular que va seguir Els segadors, i ben diferent dels himnes nacionals compostos per encàrrec dels governs, que són la gran majoria. Un camí també semblant al fet per l’anglès God save the king / God save the queen, que cap legislació no ha declarat mai himne oficial del Regne Unit.

‘La marsellesa’ i els catalans

Però en la llarga memòria històrica de La marsellesa, els catalans també hi tenim molt a dir, ja que va ser el principal cant dels republicans des de la meitat del segle XIX, amb un fort component de cant revolucionari per la llibertat que, més enllà de les prohibicions, es va anar difonent per boca-orella durant dècades.

Josep Anselm Clavé, que amb la creació de societats corals difonia des de la dècada de 1850 els ideals republicans i fraternals, va adaptar La marsellesa amb lletra catalana l’any 1871. Des de llavors aquest cant va ser present en les lluites per la llibertat i la democràcia durant més de seixanta anys, de tal manera que la melodia més cantada pels carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931, quan Macià va proclamar la República Catalana, va ser La marsellesa, deixant Els segadors en un segon terme. Tots dos himnes van compartir els grans esdeveniments multitudinaris del país en la dècada de 1930 i, entre moltes altres ocasions, van ser interpretats un darrere l’altre al Liceu durant les apagades de llum dels bombardejos de 1938. Van ser prohibits, esclar, amb l’entrada de les tropes del general Franco.

L’ocasió fa l’himne

Els entesos diuen que l’ocasió fa l’himne. Potser els aficionats que divendres van cantar en l’evacuació de l’estadi, estaven refent -gràcies al testimoni dels telèfons mòbils- els lligams de La marsellesa amb els desitjos de fraternitat i de llibertat. Potser van aconseguir que la cançó anés més enllà de ser l’emblema cantat oficial d’un país concret. Les xiulades a La marsellesa que en els últims anys s’han sentit en els estadis francesos per part de ciutadans que es consideren exclosos de la comunitat nacional (i també la reiteració martellejada de l’himne per part de l’extrema dreta), han anat allunyant l’emoció de l’himne dels valors fraternals i democràtics que representava en el passat.

El temps dirà si aquesta setmana s’ha produït un canvi de tendència. En qualsevol cas, cantar junts un himne -o una cançó molt estimada- continua sent un dels moments on la vida simbòlica col·lectiva s’expressa en el nivell més intens. S’hi expressa la imatge que volem compartir del nosaltres, o sigui, d’aquesta nebulosa tan difícil de precisar i que, en moments decisius, tanta falta ens fa.

stats