Mario Draghi: l’home que va salvar l’euro, al rescat d’Itàlia

MilàEl 26 de juliol del 2012, Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), va pronunciar en una conferència a Londres una frase que marcaria un abans i un després: “El BCE està disposat a fer el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient”. Aquelles tres paraules en anglès, “whatever it takes” [el que calgui], confirmaven que Frankfurt no es quedaria de braços plegats davant la crisi financera més important de la història de l’eurozona, que amenaçava amb enterrar la moneda única i deixar Itàlia i Espanya al caire del precipici.

Han passat gairebé deu anys d’aquell terratrèmol i ara Europa s’enfronta a un desafiament encara més gros: capejar la crisi social, sanitària i econòmica més important des de la Segona Guerra Mundial, a causa del covid-19. La pandèmia amenaça amb fer miques alguns governs i Itàlia, amb les seves crisis cícliques, aliances impossibles i primers ministres equilibristes, no ha sigut una excepció. El president de la República, Sergio Mattarella, ha llançat un SOS desesperat a Draghi, que ha respost a la crida del cap de l’estat. L’home que va salvar Europa està cridat ara a rescatar Itàlia de l’abisme. El gran respecte de què gaudeix la seva figura entre la classe política, el sector empresarial i fins i tot els ciutadans corrents, és un bon inici.

Llarga trajectòria pública

Mario Draghi (Roma, 1947) va arribar a la presidència del Banc Central Europeu el 2011. El seu impressionant currículum el va convertir en el candidat ideal per liderar la institució financera en plena crisi del deute. L’economista, llicenciat per la Universitat La Sapienza de Roma i especialitzat al prestigiós MIT de Boston, no era cap desconegut en l’àmbit internacional.  

Entre el 1985 i el 1990 havia exercit com a director executiu del Banc Mundial. De tornada a Itàlia, va ser nomenat director general del Tresor i president del Comitè de Privatitzacions. Després d’un breu pas pel sector privat com a vicepresident europeu de Goldman Sachs, el banc que havia ajudat Grècia a ocultar el seu dèficit a Europa, el 2006 va ser nomenat governador del Banc d’Itàlia, un càrrec que va abandonar per posar-se al capdavant de la màxima autoritat monetària de la UE. 

Durant la seva presidència, el BCE va instaurar una política expansiva de tipus baixos que va contribuir a frenar els atacs especulatius dels mercats i a salvar la moneda única. Draghi va posar en marxa un agressiu programa de compra de deute similar al dels Estats Units que va suposar la intervenció del Banc Central més gran de la història. “Em sento com algú que ha intentat complir el mandat de la millor manera possible. És part del nostre llegat: no rendir-se mai”, va declarar durant la seva última roda de premsa al capdavant de la institució. Una herència que encara fa regirar-se als seus detractors, que són molts, sobretot a Alemanya, on el diari Bild el va batejar com a “comte Draghila”, el vampir que “engoleix els nostres comptes fins a l’última gota”.

Candidat a president

El seu mandat al capdavant del BCE es va acabar l’octubre del 2019, i des de fa mesos el seu nom ha sorgit de manera recurrent a Itàlia com a possible comissari especial per gestionar els fons europeus per a la reconstrucció i fins i tot com a futur president de la República en substitució de Mattarella, que acaba el seu mandat l’any que ve. Durant aquest temps, l’economista s’ha deixat estimar. “Preguntin a la meva dona”, responia als periodistes quan li demanaven pel seu futur immediat.

La seva apel·lació aquest estiu als governs europeus perquè paressin atenció als joves i intervinguessin per garantir la liquiditat de les empreses, fins i tot a costa d’augmentar el deute públic, podria ser una pista de quins seran els seus primers passos com a primer ministre.