“Rússia domina la geopolítica a Síria: ni tan sols està en mans d’Al-Assad”
Marc Pierini ha sigut ambaixador de la UE a Turquia, Tunísia, Líbia, Síria i el Marroc. Ha visitat Barcelona per participar a la presentació de l’anuari de l’Institut Europeu de la Mediterrània
![Marc Pierini : “Rússia domina la geopolítica a Síria: ni tan sols està en mans d’Al-Assad”](https://static1.ara.cat/clip/3342592d-a0f4-4adf-aafe-bb3e25eaefa0_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
BarcelonaMarc Pierini ha sigut ambaixador de la UE a Turquia, Tunísia, Líbia, Síria i el Marroc. Ha visitat Barcelona per participar a la presentació de l’anuari de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).
¿L’ofensiva russa a Alep és un punt d’inflexió en la guerra de Síria?
Des que fa un any Rússia va començar la intervenció sabíem que tard o d’hora hi hauria una batalla decisiva a Alep i que seria a l’estil de Grozni (Txetxènia). Perquè és l’únic que saben fer els russos: primer ho arrasen tot i després pregunten. El que està passant a Alep és una vergonya per a la humanitat, però també és la prova que Rússia domina la geopolítica a Síria. Ara ja ni tan sols està clar que Al-Assad realment tingui capacitat de decisió.
¿Putin i Baixar al-Assad poden guanyar la guerra així?
Poden matar moltíssima gent, poden continuar paralitzant Occident... Alep és important perquè era inconcebible que Al-Assad pogués fer veure que tornava a governar a Síria si només controlava la franja costanera (l’anomenada “Síria útil”): també necessitava dominar Alep. I això és el que estan fent ara. Si Alep cau serà un cop molt fort. Síria s’ha convertit en el terreny d’una guerra que es combat per intermediaris i tot dependrà d’un acord entre els Estats Units i Rússia. Els Estats Units, que havien sigut els garants tradicionals de l’estabilitat al Pròxim Orient, els últims anys s’han convertit en guerrers reticents, i ara estan paralitzats per la campanya electoral. I tot això forma part dels càlculs de Putin, que és un gran jugador d’escacs: ha sabut jutjar la política d’Obama i el calendari.
¿Es pot arribar a la pau amb Al-Assad al poder?
Com podrà viatjar pel país després de tantes massacres? És inconcebible. I tampoc es pot canviar el cap del règim com es va fer al Iemen, perquè és una estructura de poder molt basada en el clan i dins del clan dels Al-Assad-Makhlouf no hi ha gaires alternatives. Hi hauria Maher, el seu germà, però fa temps que no apareix en públic perquè segons es rumoreja està greument incapacitat. Però s’ha torturat criatures, s’ha massacrat la gent i se n’ha fet fotografies... Tot això són crims contra la humanitat documentats que un dia acabaran al Tribunal Penal Internacional. Amb el nivell de ressentiment que ha creat aquest govern contra ell mateix, com es pot imaginar que desapareixerà ni tan sols d’aquí uns quants anys?
A Turquia hem vist un cop fracassat i un contracop rampant. Vostè ha escrit que els governs d’Europa i els Estats Units no veuen l’autèntica dimensió del problema.
És difícil, des de fora, entendre què va passar exactament el 15 de juliol. Però ara ja és massa tard per fer-se aquesta pregunta. El que està clar és que va ser molt greu: Turquia va estar a tocar d’una catàstrofe. I els més sorpresos van ser els mateixos turcs. Hi ha una tradició de cops militars a Turquia, però mai s’havia bombardejat el Parlament. Fa anys que és evident el rebuig massiu de la població als cops militars. I després va venir l’oportunisme del govern, que es pot resumir en la frase que va pronunciar Erdogan el 16 de juliol, quan va aterrar a Istanbul: “Aquest cop és un regal de Déu, ens permetrà netejar l’exèrcit i l’administració”. I això és el que estan fent: la depuració va molt més enllà dels sospitosos de gülenisme: la premsa, la justícia, la cultura, la justícia, l’administració... Ara estem en una fase d’excessos: n’hi ha prou d’haver fet un dia una transferència al Banc Asya, propietat de Gülen, per ser considerat sospitós. No hi ha límits, i això enverina la societat.
¿L’acord de UE i Turquia ha resolt la crisi de refugiats a Europa?
No: només ha calmat temporalment el problema, i això si passem per alt que és un acord immoral i il·legal, segons la mateixa legislació europea. Però acceptem que no tenim altres mitjans que la immoralitat i la il·legalitat: aleshores l’únic camí és fer que funcioni. Hi ha almenys dos milions de refugiats sirians a Turquia, la majoria fora dels camps. Cal que els nens vagin a l’escola, cal que els adults puguin treballar, i està bé que el govern turc els hagi donat accés a la sanitat. El pla d’ajuda europea funciona, però el govern turc voldria que fos un xec en blanc. L’acord no fracassarà: els líders turcs tenen problemes més importats que desfer-se dels refugiats.
I Europa on és?
Europa està immersa en una onada populista, i als països del centre en una onada xenòfoba. La UE no ha entusiasmat mai l’opinió pública perquè no s’ha sabut explicar. I els estats membres sempre han sigut ambigus: quan jo estudiava, el ministre d’Agricultura francès amb De Gaulle si estava satisfet amb el preu dels cereals deia “Hem imposat a Brussel·les...” i si no ho estava sortia amb un “Brussel·les ens ha imposat”. Però Brussel·les eren sis homes al voltant d’una taula, i ell n’era un! I avui, en un món més complicat (globalitzat, amb immigració, amb terrorisme, amb Putin, amb Erdogan...), la gent no entén de què serveix Europa. I a sobre de tot això hi ha una onada populista. I què és el populisme? La política del més baix. Dir les coses més simples, menys documentades i responent a l’instant més vulgar. L’onada populista va contra Europa per definició i com que la dreta i l’esquerra semblen el mateix i no se’n surten, busquen altres opcions, una cosa diferent, com el Front Nacional o Alternativa per a Alemanya.