El dia del no-Brexit
Westminster vota avui el divorci amb la vista fixada en el 22 de maig com a possible nova data de l'adeu a la UE
LondresDivendres, 29 de març del 2019. Theresa May el va fixar fa dos anys com la data del Brexit. Res més lluny dels fets. A primera hora de la tarda el Parlament de Westminster votarà, un cop més, si accepta l'acord de divorci pactat amb la Unió Europea el 25 de novembre del 2018. Dues vegades abans, el govern de Theresa May no ha obtingut l'aprovació de la cambra: primer el 15 de gener; després fa dues setmanes. La paràlisi política i constitucional és absoluta.
L'historiador Anthony Seldon, autor d'uns quants llibres sobre el llegat polític de David Cameron, Gordon Brown, Tony Blair, John Major i Margaret Thatcher, ha assegurat aquest dijous, en una intervenció al programa de BBC Radio4 'Today', que el Regne Unit viu "la crisi política i constitucional més greu [...] en tres-cents anys". Com s'hi ha arribat?
1. Theresa May es precipita
Amb una sensació d'urgència imprudent, Theresa May va decidir a finals de març del 2017 activar l'article 50 sense haver consultat amb cap partit quina mena de Brexit volia o era millor per al país des del punt de vista econòmic.
2. Theresa May convoca eleccions avançades i perd la majoria absoluta
La 'premier' –una 'remainer' reticent que es converteix al Brexit i que repeteix, una vegada i una altra, que "creiem en el Brexit"– va cometre el pecat de supèrbia de convocar eleccions avançades al juny del 2017. Tenia la convicció que el país li donaria la majoria absoluta, més àmplia que l'heretada de David Cameron, per fer i desfer al seu gust en les negociacions amb Brussel·les. La seva campanya va ser un desastre i va passar el que no estava previst: va perdre la majoria absoluta i va quedar en mans dels nacionalistes nord-irlandesos (DUP) per tirar endavant el govern. Com s'ha demostrat, el sistema polític britànic no està dissenyat per a governs en minoria. May va començar el seu particular calvari, que la BBC ha resumit en aquests tres minuts.
3. La frontera irlandesa, un problema irresoluble
Durant la campanya del referèndum ningú va sentir a parlar de la frontera irlandesa. Només John Major i Tony Blair, ex primers ministres del Regne Unit, van avisar, en un acte electoral a Derry, dels problemes que podria originar el Brexit. Un any i mig després, quan May va completar i signar, el 7 de desembre del 2017, la primera fase de les negociacions amb la Unió Europea, es va començar a parlar del 'backstop', la salvaguarda de la frontera. Ras i curt, es tracta d'una garantia perquè, en cas que al final del període de transició (previst inicialment per al 31 de desembre del 2020), la UE i el Regne Unit no hagin arribat a un acord comercial, la frontera de l'illa entre el nord i el sud sempre quedi oberta.
ARANWS20190329_0047May vol votar el 22 de maig4. Arlene Foster aixeca el dit
La cap dels unionistes nord-irlandesos, Arlene Foster, va posar les primeres objeccions al pacte de la UE amb Londres. Si mai s'arriba a activar la garantia sobre la frontera, va dir, Irlanda del Nord podria ser tractada de manera diferent –i, per tant, esdevenir un territori diferent– que la resta del Regne Unit. Va començar la tortura per a May i les reticències dels 'brexiters' més radicals del Partit Conservador.
5. Dimissions al govern de May
Malgrat això, i després de tota mena de jocs de mans, de dir tant als radicals conservadors com als moderats 'tories' el que volien escoltar, May va arribar a primers de juliol de l'any passat amb un acord del seu govern per tirar endavant el Brexit. Però al cap de dos dies tot se'n va anar en orris. Van dimitir el ministre del Brexit, David Davis, i el d'Afers Estrangers, Boris Johnson.
Amb la tardor, el renovat govern de May va acceptar les condicions de l'anomenat pla de Chequers, però van tornar a dimitir dos ministres més i quatre secretaris d'estat. El procés ja anava pel pedregar, el caos continuava, la Unió Europea començava a desconfiar de la capacitat de May de controlar els esdeveniments. Amb tot, el 25 de novembre el Consell Europeu i Londres van signar un acord. El mateix que avui es torna a votar, sense la declaració política que l'acompanya.
6. Els 'brexiters' intenten enderrocar May
El grup de diputats conservadors 'brexiters' més radicals, capitanejats per l'ultracatòlic i milionari Jacob Rees-Mogg, van presentar una moció de confiança contra la primera ministra pel que consideraven la traïció del pacte amb Brussel·les. Però May se'n va sortir.
7. Desfetes i crisi final
La primera votació sobre el pacte del Brexit havia de tenir lloc l'11 de desembre. May la va ajornar per por de perdre-la. De res li va servir la treva nadalenca. Quan va tornar, com ja s'ha apuntat, el 15 de gener va sofrir una derrota per 240 vots. Dos mesos després, el 13 de març, per 149. Entremig, va sobreviure a una moció de confiança laborista. Paradoxes del paisatge polític britànic: el partit de May no es refia de la líder, però de cap manera voldria veure Jeremy Corbyn a Downing Street.
La votació d'avui, que té lloc després que May hagi ofert aquesta setmana el seu cap a canvi del sí, és el penúltim recurs. Si avui no arriba a la meta, May encara podria tornar a intentar-ho els pròxims dies, abans del 12 d'abril, data límit de la UE per saber les intencions de Londres en cas que es rebutgi l'acord. Si ho fa i ho aconsegueix, encara s'hauria d'aprovar la declaració política les pròximes setmanes, la batalla per a la futura relació política amb la Unió.
Si ni tan sols ho torna a intentar, aleshores tant Downing Street com el Parlament s'enfronten, potser, a la decisió més greu en dècades: o bé demanar una extensió més llarga, i participar en les eleccions europees, i probablement convocar-ne unes altres de generals, o optar pel no acord, que tindria efecte el 12 d'abril. Els números no són gens favorables a May, perquè no compta amb el suport dels nacionalistes nord-irlandesos, ni dels laboristes ni d'entre vint o trenta diputats 'tories' als quals el govern no ha pogut doblegar.
La incertesa i el caos, doncs, continuen a Westminster. La crisi del Brexit ha demostrat la impossibilitat de quadrar un cercle format pels 499 quilòmetres de frontera d'Irlanda del Nord i per una Cambra dels Comuns on no hi ha cap majoria àmplia quan el que hi ha damunt la taula és el Brexit. Dilluns vinent, tot això podria canviar. El Parlament tornarà a intentar trobar aquesta majoria amb més 'vots indicatius'.