Un mar d’armilles per reflotar l’ajuda als refugiats

LesbosCaminar sobre una muntanya d’armilles salvavides no és una experiència gens habitual. Però els tres nois catalans que ho van fer aquesta setmana s’hi movien com peix a l’aigua, satisfets perquè aviat contribuiran a reduir aquella pila de residus plàstics amuntegats al nord de l’illa grega de Lesbos. Al voltant de mig milió d’armilles s’acumulen en aquell abocador, prop del petit poble costaner de Molyvos, des que el 2015 centenars de milers de migrants van tocar terra europea a les platges del nord de Lesbos. Restes de les precàries embarcacions de plàstic ( dinguis ) amb què van creuar els 9 quilòmetres que separen l’illa de la costa turca formen part també d’aquest garbuix de plàstics que s’alça en aquest racó de Lesbos com a testimoni d’una tragèdia que encara no s’ha acabat.

Alvaro Insenser, Roger Vendrell i Iliamite Bonfil, que passejaven sobre aquell amuntegament insalubre, són els alumnes de l’Escola Massana que han guanyat el concurs obert per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per donar nova vida a totes aquestes armilles. Els dos nois han dissenyat un clauer amb forma d’armilla i la Iliamite una màrfega, productes que es faran amb material recuperat de les armilles als tallers que l’ONG local Lesvos Solidarity té a la mateixa illa. El projecte, finançat per l’AMB, no només solucionarà un problema ambiental i de residus, sinó que també servirà per finançar projectes d’ajuda als refugiats que malviuen a l’illa i fins i tot donarà feina a alguns d’ells.

És probable, de fet, que una de les armilles amuntegades sota el sol de Lesbos fos la que duia posada Mohammed Zouzou quan va arribar a l’illa l’estiu del 2016 amb la seva mare, la seva germana, el seu cunyat i tres nebots. Era la tercera vegada que intentaven fer la travessa: les dues anteriors els havia interceptat la policia turca. Aquest noi sirià viu ara a Pikpa, el camp de refugiats que gestiona Lesvos Solidarity prop de Mitilene, la capital de l’illa. Des de fa pocs mesos obté per fi un petit salari a canvi de netejar i trossejar les armilles salvavides per recuperar-ne el material reutilitzable.

“Gràcies a aquesta feina no he perdut casa meva a Síria, els diners que guanyo els envio al meu oncle perquè pagui el que devem de la casa”. Però més que els diners, el Mohammed destaca la tranquil·litat mental que li ha donat tenir per fi una ocupació: “Abans em passava tot el dia donant voltes a tot, sempre trist, patia per la meva mare: jo puc dormir al ras, si cal, però ella no”. La seva germana va poder anar-se’n a Alemanya amb la seva família perquè tenien passaport, explica, però ell i sa mare fa dos anys i dos mesos que són a l’illa, i a ell ja li han denegat dues vegades el permís d’asil.

El pitjor per al Mohammed va ser el pas pel camp de Mória, que des de l’acord entre la UE i Turquia del març del 2016 es va convertir en un centre de detenció. Allà el van portar tot just arribar a l’illa i s’hi va estar sis mesos. “A Mória tot era dolent: el menjar, les tendes, les baralles diàries, afganesos contra sirians, sirians contra africans... Va ser molt dur”, relata, i sense dubtar-ho un segon afegeix una sentència demolidora: “Si hagués sabut que em trobaria aquelles condicions m’hauria quedat al meu país a morir”.

Ell va tenir sort i va poder sortir de Mória, on encara s’amunteguen 9.000 persones en condicions inhumanes. L’hivern del 2016, “quan la neu i el gel entraven a les tendes i quatre o cinc persones van morir a Mória”, el Mohammed i la seva mare van ser traslladats a hotels. Després el seu advocat els va aconseguir un lloc al camp de Pikpa. “Arribar aquí em va canviar la vida, fins i tot he après a parlar anglès i veig la meva mare més feliç”, assegura.

En el que havia sigut un campament d’estiu per a joves grecs, els voluntaris de Lesvos Solidarity van aixecar el 2015 un campament de refugiats amb capacitat per a 100 persones. Des del centre de Mória, l’ACNUR i el govern grec traslladen a Pikpa els casos més “vulnerables”, des de discapacitats o malalts fins a famílies amb nens o ancians. La vida a Pikpa no té res a veure amb Mória. En lloc de tendes precàries, els refugiats viuen en cabanes de fusta. Tenen electricitat, aigua calenta i cada setmana hi ha activitats i tallers per a nens i adults. “La nostra capacitat no arriba per cobrir les necessitats, sabem que deixem enrere molta gent, fan falta més instal·lacions com aquesta”, admet Efi Latsoudi, l’activista grega que va fundar Lesvos Solidarity i va rebre el premi Nansen de l’ACNUR el 2016.

La idea de reciclar armilles salvavides amuntegades a l’illa va partir d’aquesta ONG. Les van començar a recuperar per confeccionar bosses, motxilles i altres articles que es venen online per finançar la seva feina. Des de fa un any reben finançament de l’AMB, que ha dedicat 100.000 euros al projecte, i amb això han pogut comprar una màquina d’estampar tela, per exemple. A més del camp de Pikpa, Lesvos Solidarity gestiona el centre cultural Mosaik a Mitilene, on fan cursos i activitats per a refugiats i locals, i on tenen ara el taller de patronatge i de confecció d’armilles. Hi treballen de moment sis refugiats que cobren 675 euros al mes per sis hores diàries de feina, mentre que el salari mínim a Grècia és de 683,8 per 8 hores.

Amb el projecte dels clauers i les màrfegues els caldrà contractar més gent i ampliar l’espai. “Vam decidir fer un clauer que era una armilla en miniatura per simbolitzar els milers de persones que van haver de fer-les servir per creuar aquest tros de mar des de Turquia”, diu Roger Vendrell. El concurs ha format part de l’assignatura de projectes del grau superior d’arts i disseny a la Massana. Admet que ni ell ni l’Alvaro van ser els que van obtenir la millor nota, però el seu disseny va convèncer el jurat del premi, sobretot per la utilitat.

“El més important és que fos una cosa fàcil de vendre i que d’una sola armilla en pots treure molts clauers”, resumeix l’Alvaro. La màrfega de la Iliamite dona una mica més de feina de confecció i calen tres armilles per fer-ne una, però a més de vendre’s per fer ioga o acampada, pot acabar ajudant de nou els refugiats. “Ens van dir que quan arribaven a l’illa molts havien de dormir a terra, així que vaig voler ajudar-los: la màrfega també va dirigida a ells”, explica la noia.

El vicepresident de Cooperació de l’AMB, Alfred Bosch, destaca que el projecte no només treballa una àrea prioritària de l’AMB com la gestió de residus, sinó que a més “ajuda els refugiats i porta un missatge: la gent durà a sobre un tros d’allò que va contribuir a salvar una vida”. La feina de reciclatge, amb tot, ha servit per tornar a constatar que moltes armilles en realitat no suraven. Però fins i tot les que eren falses ara sí que serviran d’ajuda. Amb els llocs de treball que es creïn, com amb les activitats del Mosaik, diu Latsoudi, els refugiats “recuperen dignitat”.