El mapamundi nuclear: com es posiciona cada potència atòmica davant de Putin?

LondresEl 24 de febrer, en el discurs amb què el president rus, Vladímir Putin, va anunciar al món la invasió d'Ucraïna, també va advertir contra qualsevol intent d'interposar-se en el seu camí per part de les potències occidentals: “La resposta de Rússia serà immediata i portarà conseqüències que mai heu vist en la vostra història”, va dir. En paraules de l'acadèmic Pavel Podvig, especialista en l'arsenal atòmic rus i investigador de la Chatham House, de Londres, l'advertiment "va ser una manera molt explícita d'aportar proteïna al conflicte, per assegurar-se que el missatge arribava a tothom".

Des del primer moment, la invasió russa d'Ucraïna va anar molt més enllà d'un enfrontament regional. A la pràctica ha suposat el reordenament de les relacions internacionals entre les principals potències globals: els Estats Units, la Unió Europea, Rússia i la Xina. Però també potències regionals, com l'Índia o Israel, o fins i tot Turquia, hi tenen un paper a jugar i poden i volen treure'n profit. Parafrasejant Clausewitz, el professor i politòleg Adnan Khan, de la London School of Economics, diu: "Tot i que les armes nuclears són d'una classe especial, la realitat és que cap arma de guerra no és res sense estratègia, i no hi ha estratègia sense política. És per això que les armes nuclears, una arma de guerra, són política per altres mitjans". Més del 90% d’aquestes armes estan en mans russes i americanes.

A continuació analitzem les posicions dels actors d'aquest reordenament global que tenen capacitat nuclear i que podrien, hipotèticament, desencadenar o contribuir a una tercera i última guerra mundial.

Estats Units i Regne Unit

Londres i Washington van de bracet pràcticament sempre en totes les recents aventures militars, com demostra la invasió de l'Iraq (2003) a la recerca de les mai descobertes armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Joe Biden, el president nord-americà, ha advertit reiteradament que una "guerra nuclear no s'ha de produir mai". El general retirat David Petraeus, exdirector de la CIA, va assegurar a primers d'octubre que a l'ús d'armes nuclears de Rússia a Ucraïna hi respondrien "liderant un esforç col·lectiu de l'OTAN que eliminaria totes les forces convencionals russes que es puguin veure i identificar al camp de batalla d'Ucraïna i Crimea, i tots els vaixells del mar Negre". Una afirmació que en cap moment s'ha vist referendada des de la Casa Blanca o el Pentàgon, menys encara pel secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, que sempre ha dit que cal evitar un conflicte directe entre l'Aliança i Rússia.

El que, segons tots els indicis, sí que acceptaria Washington seria entregar el poderós sistema de projectils tàctics ATACMS, un míssil terra-terra que es desplaça a una velocitat i a una distància quatre vegades superiors a les de qualsevol altra arma que Kíiv tingui ara. Res fa pensar, però, que davant d'una bomba nuclear tàctica –de menys abast que les estratègiques, que poden arribar d'un continent a un altre, però igual de mortíferes– l'OTAN també en fes servir. Però per als Estats Units, i de retruc el Regne Unit, la guerra és un distracció en relació amb el seu veritable rival, que no és cap altre que la Xina.

França

L'altra potència nuclear de l'Europa occidental –a banda del Regne Unit–, i l'única de la Unió Europea, ha dit, a través del seu president, Emmanuel Macron, que no faria servir la dissuasió nuclear per respondre a l'ús que en pogués fer Putin. "França té una doctrina nuclear, que es basa en els interessos vitals del país i que estan clarament definits. Això no estaria en joc si hi hagués un atac balístic nuclear a Ucraïna o a la regió", va apuntar en unes declaracions a la cadena de televisió France 2 molt criticades. Entre altres motius perquè, com va dir l'expresident François Hollande, "la credibilitat de la dissuasió [nuclear] es basa en no dir res del que faríem: cal dir el mínim possible i estar preparat per fer el màxim possible".

Macron ha sigut un dels pocs líders que ha mantingut converses telefòniques amb Putin des de l'inici de la guerra, i també ha qüestionat la decisió de les capitals occidentals de tancar les línies de comunicació amb el Kremlin. "La feina d'un diplomàtic és parlar amb tothom i en particular amb la gent amb qui no està d'acord. Qui vol que Turquia sigui l'única potència mundial que parla amb Rússia? No hem de cedir a cap moral equivocada que vulgui debilitar-nos”, es va justificar.

Xina

La posició del gegant asiàtic sobre la invasió d'Ucraïna ha variat lleugerament amb el pas dels mesos i la suma de morts i destrucció respecte als dies previs a l'atac de Putin. De "l'amistat sense límits" que uneix els dos països, i la crida a aturar la "ideologia de Guerra Freda de l'OTAN" que van fer al mes de febrer, el president Xi Jinping ha passat a matisar, de manera calculadament ambigua, l'alineament amb Moscou. La guerra russa distreu el seu gran rival, els Estats Units, i això beneficia en teoria al règim de Xi Jinping, sempre que no l’esquitxi massa l’impacte del conflicte. El suport de Pequín es considera essencial per al Kremlin, que necessita mercats per a les seves exportacions d'hidrocarburs i fonts des d'on importar béns d'alta tecnologia. "Valorem molt la posició equilibrada dels nostres amics xinesos quan es tracta de la crisi d'Ucraïna", va dir Putin a Xi en la seva primera reunió personal des que va començar la guerra, durant una cimera regional al setembre, a l'Uzbekistan. Pequín no ha sancionat Rússia però tampoc no li ha prestat ajuda militar.

El rebuig més explícit de la Xina a la retòrica nuclear de Putin va tenir lloc durant la visita que el canceller alemany, Olaf Scholz, va fer a Pequín a primers de novembre. La comunitat internacional, va dir Xi, hauria d'"oposar-se conjuntament a l'ús o a les amenaces d'utilitzar armes nuclears". Dies més tard, però, a l'hora de redactar el comunicat final de la cimera del G-20, la Xina s'ha oposat a parlar de "guerra" per definir la invasió russa.

Índia

Sense esmentar directament Ucraïna, Narendra Modi, el primer ministre de l'Índia, va etzibar a Putin un missatge que tant es va fer sentir a Moscou com a Occident. "L'era d'avui no és una era de guerra", li va dir, a la qual cosa Putin va respondre: "Farem tot el possible per aturar-ho tan aviat com sigui possible". Modi l'hi va fer saber durant la reunió de l'Organització de Cooperació de Xangai, a Samarcanda, a primers de setembre, la mateixa trobada on Xi Jinping va reclamar contenció a Putin. L'Índia, com la Xina, tampoc no ha imposat sancions a Rússia, i s'està beneficiant igualment de la compra de petroli i gas a preus reduïts. Però, més enllà de paraules, el govern de Nova Delhi no s'ha posicionat amb accions concretes contra Putin.

Pakistan

El Pakistan, juntament amb la Xina i l'Índia, va ser un dels 35 països que es van abstenir en la votació de la resolució de l'ONU contrària a la invasió aprovada dies després que es produís. Del tot casual va ser que el llavors primer ministre, Imran Khan, arribés a Moscou el mateix 24 de febrer. Islamabad ha volgut mantenir un cert equilibri davant de la guerra, entre altres raons per l'acord pendent amb Moscou per construir un gasoducte de 1.100 km per valor de 2.500 milions de dòlars. Però el cert és que els Estats Units i la Unió Europea continuen sent els primers mercats importadors del Pakistan, mentre que Rússia només rep l'1% de les exportacions. D'altra banda, el Pakistan està subministrant armament a Kíiv i, segons una publicació russa, Riafan, la base aèria de Noor Khan, a Rawalpindi, està sent utilitzada per transportar material militar britànic per a l'exèrcit d'Ucraïna.

Israel

Des del primer moment, Jerusalem ha intentat mantenir l'equilibri en la guerra de Putin a Ucraïna. El govern de Yair Lapid –acaba de perdre les eleccions– s'ha negat a enviar material antiaeri a Kíiv. El Kremlin ha pressionat molt Israel en aquest sentit. I l'establishment de Defensa de l'estat jueu argumenta que necessita la cooperació russa per garantir-se llibertat de moviments per bombardejar els enviaments d'armes destinats a Hezbol·lah que poden arribar des de Síria. Però la situació comença a canviar lleugerament. La raó és la cooperació estratègica entre Israel i l'Azerbaidjan, que s'ha convertit en una aliança militar de ple dret. L'Azerbaidjan és el principal proveïdor d'energia d'Israel i font d'intel·ligència sobre l'Iran, i al mateix temps un important comprador de tecnologia israeliana. En aquest context, les pèrdues militars russes a Ucraïna han obligat el Kremlin a traslladar contingents de Síria i del Caucas del Sud al teatre d'operacions ucraïnès. I l'Iran vol ocupar aquest espai. Els massius lliuraments iranians de drons –encara que Teheran ho nega–, de míssils i de motors necessaris per a les línies de subministrament de l'exèrcit rus testimonien el canvi d'aliances. Iran, d’altra banda, vol desestabilitzar l’Azerbaidjan, i acabar amb el president “prosionista”, Ilham Alíev, fomentant el separatisme a la república autònoma de Nakhtxivan perquè s’uneixi al règim islàmic de Teheran.

Corea del Nord

El règim de Kim Jong-un ha culpat els Estats Units del conflicte i ha acusat Occident de dur a terme una "política hegemònica" que justificava l'ús de la força per part de Rússia. Corea del Nord va ser un dels cinc països, comptant-hi Rússia, que van votar contra la resolució de les Nacions Unides que condemnava la invasió. A finals d'agost, Corea del Nord va reconèixer la independència dels dos estats pro-russos de l'est d'Ucraïna –les autoanomenades Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk– i va prometre aprofundir la seva "amistat de camaraderia" amb Moscou. Putin, per la seva banda, ha assegurat que ampliarà les "relacions bilaterals exhaustives i constructives" amb Corea del Nord, segons els mitjans estatals de Pyongyang. No pas per casualitat, segons ha informat el New York Times, Rússia ha comprat material militar a Corea del Nord pels seus problemes d'abastiment en altres mercats.  La política de proves de míssils balístics de Kim Jong-un, que en va llançar més d’una vintena a principis d’aquest mes, i el més recent aquest passat divendres, és un altre factor afegit de desestabilització per a tota la regió.