'Veneçuelasplaining'

Periodista veneçolana'Veneçuelaspaining' és una adaptació d’aquella de nou encuny, però arrelada des de fa temps: el' mansplaining', quan un home ens explica a les dones amb condescendència coses que ja sabem. Alguna cosa semblant ens passa als veneçolans veient la nostra crisi convertida en sobretaula mundial. En termes ideològics sol passar amb les esquerres, sobretot a Espanya, quan no poden veure més enllà del tupè ros de Donald Trump i confonen un sistema de destrucció dels drets civils amb un govern que fa vint anys es va vendre com d’esquerres i progressista.

Però ja ho entenc, perquè Veneçuela es veu negativament des de fa temps i aquesta última setmana només ha empitjorat el quadre: encara no sabem si la “fase final” de l’anomenada Operació Llibertat, encapçalada pel diputat Juan Guaidó -president interí per a uns, colpista per a uns altres-, és en realitat una fase inicial, un esborrany o una operació per alliberar el pres polític més preuat de Nicolás Maduro, Leopoldo López. Molts de nosaltres -ho he d’admetre- sentim que a Veneçuela es barreja amb poca vergonya la tragèdia amb la frivolitat.

Però la confusió no s’acaba aquí. “Ni se t’acudeixi votar per Pedro Sánchez”, em va advertir el meu pare des de Caracas, quan li vaig dir que diumenge passat votava per primera vegada. “Pare, a qui vols que voti? A Vox, perquè em deportin després?” Mare de Déu, l’'Espanyasplaining' també existeix. Una tieta meva tampoc es va mossegar la llengua: “Oh, que bé votar, però a cap comunista, eh!” Sort que el vot és secret.

Notícies falses des de Caracas

Abans de les eleccions vaig llegir una notícia que em va desanimar: “Una xarxa de comptes falsos de Twitter promou Vox en campanya”, molts dels quals originats a Veneçuela. “Ens acabaran odiant”, vaig pensar. El millor de cada casa: ultres d’aquí amb ultres d’allà.

Aleshores l’esforç ha de ser trobar la zona grisa en què els pactes impossibles tinguin cabuda i, en el nostre cas, en què el vessament de sang s’aturi d’una vegada. “No es pot ser neutral davant l’abús de poder”, em va dir via Skype un amic veneçolà d’esquerres de tota la vida. I va afegir: “Ni tots els civils són demòcrates, ni tots els opositors són de dretes”. El mateix pensa el fundador d’'Aporrea', un dels digitals chavistes amb més trajectòria al país: Gonzalo Gómez Freire. “El de Maduro -em va dir-és un govern de dretes. Encara que mantingui una confrontació amb l’imperialisme”. I ni parlar-ne de Guaidó, però des que en companyia de representants de l’esquerra es va reunir amb ell al començament d’any, 'Aporrea' no ha parat de rebre atacs als seus servidors fins a fer-lo caure: “El govern veneçolà entorpeix la lliure expressió i comunicació dels ciutadans i de les organitzacions”, em va dir enfurismat.

És complicat. Però de moment el que podríem fer és demanar, arran de la globalització de tots els nostres conflictes, el dret de vot a les pròximes eleccions nord-americanes. Potser ens estalviarem una mica de 'mansplaining'.