"A Birmània estem vivint una autèntica revolució"

Un mes després del cop d'estat militar a Birmània i de manifestacions multitudinàries diàries, s'han perdut les pors. Des de fa una setmana, els militars disparen a matar, però els birmans segueixen desafiant-los als carrers i reclamen el retorn del govern de la detinguda Aung San Suu Kyi. La gran majoria de manifestants són joves universitaris, d’entre 19 i 25 anys, però també hi ha mestres, metges, treballadors públics, activistes i fins i tot mares. L'ARA ha pogut parlar amb tres d'ells.

1. Thet Swe Win, director de la Synergy-Social Harmony Organisation, organització de la societat civil a Birmània

"Això són crims contra la humanitat, el món ha de reaccionar"

Ens cal canviar de xat per parlar de forma segura, perquè Thet Swe Win està amagat per evitar una detenció de la policia. Uns agents van anar a buscar-lo a casa seva, a Rangun, poc després del cop d'estat perquè és un conegut activista polític i va haver de fugir. Un dels seus companys va ser detingut el primer dia i fins ahir no n'havia sabut res. Ara sap que l'han ficat a la presó. Fa només dos dies en van detenir un altre. Ell ha hagut de deixar els seus fills, de 7 i 4 anys, per amagar-se en un lloc segur, però, tot i així, surt cada dia a protestar al carrer.

Quina és la situació als carrers de Birmània ara mateix?

— La gent segueix sortint al carrer cada dia, tot i que la repressió cada cop és pitjor. Des que la policia i els militars han començat a disparar a matar ja no ens concentrem al mig dels carrers sinó en cada barri, amb barricades per protegir-nos de la policia, que ens disparen bales de goma i gasos lacrimògens però també foc real. El pitjor són els franctiradors que disparen directament al cap. La gent no té armes, només coses fetes a casa com extintors d'incendis o cascos d'obra per protegir-se.

¿Els manifestants estan enfrontant-se als militars? ¿Es tornen d'alguna manera?

— No, no estem lluitant, només podem protegir-nos perquè no tenim armes. L'exèrcit de Birmània que ha ocupat el poder és un grup terrorista que està assassinant civils. Fins i tot estan matant gent en custòdia. Això són crims contra la humanitat i la comunitat internacional ha de reaccionar. És el moment de portar això davant del Tribunal Penal Internacional de l'ONU. Però no pensem esperar, estem lluitant per nosaltres mateixos. Les generacions més joves, sobretot, no deixaran de lluitar pel seu propi alliberament. Però als carrers no hi són només els joves, també hi ha treballadors, mestres, doctors, tothom.

¿La situació als carrers s'assembla a la d'una guerra civil?

— En una guerra civil hi hauria dos bàndols, ara mateix aquí només hi ha un exèrcit terrorista atacant la població, que no s'hi pot tornar. Fa dos dies en un barri prop de Rangun en un sol atac van matar 22 persones i van deixar 40 ferits. Quan els ferits van ser traslladats a l'hospital, alguns d'ells havien de ser operats. Els militars van anar fins allà i van començar a disparar contra l'hospital. A la nit, utilitzen buldòzers per netejar els carrers de les barricades.

¿El moviment de protesta s'està organitzant d'alguna manera?

— El Moviment de Desobediència Civil és només dels treballadors del govern, que s'han posat en vaga, però el paraigua que agrupa tots els grups que formen part de la protesta és el Comitè de la Vaga General. Ens organitzem en diferents comitès i bàsicament el que estem fent és repartir material de protecció als manifestants, com cascos protectors, armilles antibales, però no de veritat sinó fetes de goma, i tot tipus de material protector per als que surten a protestar.

¿La petició principal de la protesta és aturar el cop d'estat i alliberar Aung San Suu Kyi?

— La nostra causa és, en primer lloc, derrocar aquesta junta militar que ha fet el cop d'estat. I en segon lloc, volem crear un govern federal. Volem acabar amb la Constitució del 2008, escrita pels militars, i dotar-nos d'una Constitució federal real. I també volem que alliberin tots els presos polítics.

S'amaga per evitar ser detingut, què creu que li pot passar si el detenen?

— Ningú ho sap, deien que hi ha morts en custòdia, tot és possible. Ningú de nosaltres sap què ens passarà. No sabem si ens detindran o ens mataran al carrer, però seguirem sortint al carrer cada dia i seguirem lluitant.

2. Su Lei Win, fundadora de l'ONG Myanmar Parenting

"Jo he viscut una dictadura militar i no vull el mateix per a les meves filles"

Quan va esclatar el cop d'estat a Birmània, l'1 de febrer, Su Lei Win es va unir als seus antics companys de la Universitat de Ciència Computacional per sortir a protestar als carrers. S'hi va graduar fa temps, el 2004, però antics alumnes i noves generacions es van unir per desafiar el cop d'estat, juntament amb la immensa majoria de la població. Aquesta mare –divorciada i amb dues nenes de 7 i 14 anys–, que lidera una organització precisament dedicada a la criança, està especialment preocupada pel futur del seu país.

Què la va impulsar a sortir al carrer a unir-se a la protesta?

— Havia de sortir, pel futur de les meves filles, perquè no podem permetre que pateixin el mateix que nosaltres. Jo vaig viure la dictadura militar i vaig viure els esdeveniments del 1988 [una revolta popular contra la dictadura que va ser fortament reprimida]. Llavors tenia uns 6 o 7 anys, la mateixa edat de la meva filla petita. Ja he passat per això i no podem deixar que els nostres fills també passin per això, estem al 2021!

Els últims dies l'exèrcit està disparant als manifestants, encara surt al carrer?

— En els últims tres dies no he pogut anar a manifestar-me perquè visc una mica lluny de Rangun, hi ha un pont que separa la meva localitat de Rangun i les carreteres estan bloquejades. Estic divorciada i he de deixar les nenes amb algú quan vaig a les protestes. Ho vaig estar fent les primeres setmanes, però aquests dies temo que si hi vaig a la nit no podré tornar a casa amb elles perquè hauran tallat el pont.

¿Té por de la violència de l'exèrcit i la policia?

— No, en tenia, però ara ja no tinc cap por. Hem de lluitar pels nostres fills. Tinc sort perquè el meu bloc d'apartaments és molt segur, però altres barris i ciutats ara mateix semblen camps de batalla. La policia està disparant a matar.

Què creu que hauria de fer la comunitat internacional?

— Conec molta gent que demana ajuda a la comunitat internacional, en altres països. Potser sí, però jo crec que no hem d'esperar que ens vinguin a ajudar, hem d'assumir la nostra responsabilitat i fer la nostra part, hem de lluitar per nosaltres mateixos, lluitar pel nostre poble tots junts. Hem de ser intel·ligents, no hem de repetir els errors del 1988, però la generació Z, els joves que estan al capdavant d'aquesta protesta, són una generació molt intel·ligent i sabran com fer-s'ho, hem de donar-los suport.

¿La seva principal reclamació és que alliberin el govern empresonat?

— Aung San Suu Kyi és la nostra mare, li diem així i així és com l'estimem. Quan vaig saber la notícia de la seva detenció se'm va trencar el cor. Ja va estar presonera durant 15 anys. Ara té 75 anys, és molt gran, i té dret a passar aquests anys en pau. És la nostra líder i n'estem molt orgullosos. Potser en altres llocs hi ha gent a qui ella no li agrada, però per a mi és única. Volem que l'alliberin ja i volem la nostra democràcia.

3. Lin Soe, activista del Moviment de Desobediència Civil de Birmània

"Seguirem sortint al carrer fins que alliberin els nostres líders"

Lin Soe porta fent vaga des que els militars van ocupar el poder a Birmània. És treballador del govern i es nega a tornar a la feina fins que no es restitueixi l'executiu elegit a les urnes. Aquest enginyer del departament de gestió de l'aigua del ministeri d'Agricultura de Birmània diu que fins a 60 companys que treballaven amb ell participen també a les protestes convocades pel Moviment de Desobediència Civil contra el cop militar de Birmània.

Vostè porta protestant des del primer dia, però en els últims dies la repressió dels militars i la policia s'ha intensificat.

— Sí, jo formo part dels vaguistes del sector públic i hem estat des del primer dia bloquejant carreteres i protestant contra el cop. He vist l'atac dels militars, estan disparant a la gent i ara mateix protestar és molt perillós. Ja han matat més de 50 persones, però la gent comença a preparar-se. No tenen por de morir. I el poble s'està preparant per respondre. No volen fer-ho, però els nostres líders, Aung San Suu Kyi i el president Win Myint, han de ser alliberats. Seguirem lluitant als carrers fins que alliberin els nostres líders.

¿Aquesta és la principal demanda de la seva protesta?

— El Comitè Representatiu del Parlament (CRPH, per les sigles en anglès), format per diputats elegits en les eleccions del novembre, ha format un nou govern, alternatiu a la junta militar, i la gent del Moviment de Desobediència Civil li donem suport. El primer que demanem és que alliberin els nostres líders, però quan ho hagin fet esperem que els militars iniciïn un diàleg amb els líders civils i es convoquin eleccions.

Què demanen a la comunitat internacional?

— L'exèrcit està exercint cada cop més violència i ara mateix som dèbils. Necessitem l'ajuda de la comunitat internacional i també necessitem intervenció militar internacional per protegir el poble de Birmània. L'exèrcit de l'ONU, l'exèrcit dels EUA, no ho sé, però necessitem ajuda internacional.

Ara mateix la lluita als carrers l'està liderant el jovent de Birmània.

— Sí, i em sap molt greu veure tota aquesta gent tan jove enfrontant-se a la violència als carrers i casos com el d'aquesta noia de 19 anys morta d'un tret al cap. Estem veient una revolució als carrers, una veritable revolució contra el cop d'estat militar liderada pels més joves.

És pessimista?

— Tenim tres fortaleses: la primera és el CRPH, el govern alternatiu a la junta; la segona és el Moviment de Desobediència Civil, i la tercera és la vaga general que fa que ara mateix només estigui treballant el 20% del sector públic. Ahir mateix, un dels ministres nomenats pel CRPH va demanar a tots els treballadors públics que s'uneixin a la vaga i al Moviment de Desobediència Civil abans del diumenge 7 de març.