Manifestació (d'impotència) contra el Brexit al centre de Londres

LondresManifestació contra el Brexit però també enorme manifestació d'im­potència. Desenes de milers de persones –entre 20.000 i 40.000 segons diferents càlculs– han recorregut aquest matí i fins a primera hora de la tarda alguns dels carrers més icònics del centre de Londres, des de Park Lane fins a Parliament Square, a través de Picadilly i Whitehall, per mostrar el desacord contra la decisió presa pels britànics d'abandonar la Unió Europea, arran del referèndum del 23 de juny.

Marxa de to festiu amb molts nens, en què pocs o ningú no tenien gaire a celebrar. El sentiment generalitzat que aquest cronista hi detectava era de frustració, desconcert i incertesa. Pancartes molt enginyoses per exorcitzar una realitat que formalment no tindrà marxa enrere, per bé que encara s'han de definir les línies mestres de l'escenari post Brexit. Sigui quin sigui, molts tenen clar que els afectarà. Era el cas d'una parella mixta que exhibia una pancarta que deia: "Ens hem conegut gràcies a la UE, no volem trencar". D'altres eren directes i suggerents: "'Fromage, not Farage'" (amb referència a l'euròfob líder del UKIP). I d'altres, acusadores: "Johnson + Cameron = Embolic d'Eton" (sobre l'escola d'elit on van estudiar junts l'exalcalde de Londres i l'aviat ex primer ministre).

Els manifestants, gent de bon acontentar, tenien reac­cions prou infantils de vegades, en especial quan dels espectadors, ja fossin a les voreres o des dels autobusos turístics que se'ls creuaven, rebien mostres de solidaritat. Esclataven en aplaudiments, com si uns tocs de clàxon o uns polzes enlaire haguessin de canviar el veredicte. Res més lluny de la realitat.

La Karen, una ciutadana alemanya amb 26 anys de residència al Regne Unit, prenia part en la congregació com a expressió de ràbia. "No sé què fer, ara. No me n'aniré, perquè aquí tinc tota la meva família. L'alternativa és obtenir el passaport i votar a les pròximes eleccions", deia, sense gaire convenciment, i sabent que era massa tard.

Aquí i allà es detectaven també comen­taris sobre els últims abusos comesos contra immigrants, difícil de dir si és suggestió col·lectiva d'un sector de la població o una febrada contra l'estranger que fins ara o no existia o no es denunciava.

Organitzada a través de xarxes socials, la convocatòria ha ocupat una extensió d'uns 3,5 quilòmetres. En arribar a Parliament Square després de dues hores escasses de passejada, el músic Bob Geldolf, el parlamentari laborista David Lammy i el periodista i escriptor Owen Jones s'han adreçat als congregats. Grans paraules per a mo­ments que molts viuen de forma dramàtica. Però poc més.

Tretze anys enrere, més d'un milió de persones van marxar en un molt fred 15 de febrer pel centre de Londres contra l'aleshores imminent guerra de l'Iraq. Tony Blair, 'premier' laborista que dimecres vinent s'enfronta al dictamen de la comissió Chilcot sobre els errors que van conduir a participar en una campanya de conseqüències catastròfiques, va fer cas omís dels que protestaven.

Ara passarà el mateix. Perquè el dia 23 de juny no hi va haver prou vots, en especial dels joves, ni la manifestació ha estat l'expressió d'un descontentament aclaparador. Com deien durant la guerra, "Keep calm, and carry on!" [Mantingues la cama, i tira endavant].

Entre bastidors, a més, tot es mou de pressa. El Partit Conservador s'ha adonat que el buit de poder que regna des del referèndum no és el millor per redreçar la situació. Encara que hi ha oficialment cinc candidats a 'premier', els parlamentaris que fan costat a Theresa May, ministra de l'Interior, intenten convèncer la resta perquè s'apartin, evitar la pugna entre dos aspirants i arribar a finals de juliol amb un capità al pont de comandament. Difícil solució per als lampistes 'tories', tot i que hi treballen de valent.

Aleshores serà qüestió de temps que s'invoqui l'article 50, el Regne Unit surti de la UE i els manifestants d'avui recordin la marxa com els del 2003 evoquen aquella: va estar bé, però no va servir de res.