Manal Tamimi: “Hem d’ajudar els nens palestins a no tenir por”

BarcelonaLa família Tamimi, del poble de Nabi Saleh, a Cisjordània, s’ha convertit en un dels símbols de la resistència civil palestina a l’ocupació. L’adolescent Ahed Tamimi, que va estar empresonada per haver donat una bufetada a un soldat, n’és la cara visible, però moltes altres dones del clan, com la seva tia Manal -que ha visitat Catalunya en el programa de Ciutats Defensores dels Drets Humans-, són decisives.

Vostè ja va participar en la Primera Intifada, el 1987. No es rendeix?

Soc mare, activista i palestina. I no és fàcil: la maternitat et pren tot el temps, l’activisme també, i ser palestina t’absorbeix totes les energies. Però si vaig decidir resistir és perquè no tenia cap alternativa: veia que amenaçaven els meus fills cada dia, que en un minut me’ls podien prendre, que en un moment ho podia perdre tot. El meu pare el van matar al Líban quan jo tenia 27 dies. A la meva família han mort 21 persones. Des de petita he vist sempre que tots els Tamimi resistien: és com mamar resistència.

Els seus dos fills han estat empresonats.

L’Ossama tenia 23 anys i el Mohammad 18. Els va detenir i els va interrogar durant 25 dies la Shabak [els serveis generals de seguretat israelians], sota tortura. Em sentia molt malament, perquè jo estava preparada per assumir totes les conseqüències del meu activisme, però no per veure patir els meus fills per culpa meva. No parava de preguntar-me per què no els havia protegit allunyant-los del perill, com fan totes les mares del món. Però em vaig adonar que això és impossible sota l’ocupació. Crec que com a mares, des de petits, els hem d’ajudar a trencar el mur de la por. La por de ser detinguts o que els disparin, la por als uniformes, a l’ocupant. La por forma part de la naturalesa humana, però cal aprendre a controlar-la i no deixar que et controli. L’Ossama va ser alliberat fa unes setmanes després de 9 mesos, perquè durant els interrogatoris el van haver de portar a l’hospital. El Mohammed s’enfronta a una pena de 20 anys de presó per haver tirat pedres.

¿I com s’aprèn a no deixar-se endur per la por?

Els soldats van fer un cens de tots els nens i nenes més grans de 10 anys de Nabi Saleh i van començar a detenir-los i a fer els seus perfils. L’Islam, de 14 anys, va estar tres dies detingut sense menjar ni beure i li van fer signar un paper escrit en hebreu. Va resultar ser un text d’acusació contra els seus oncles, que van anar a la presó. I això li va causar un trauma molt fort. Vam decidir preparar els nens i nenes amb sessions de formació amb advocats, activistes i expresos que els expliquen els seus drets i la manera de resistir als interrogatoris. També hem fet formacions de vídeo, ensenyant-los que les imatges poden ser una forma de resistència no violenta. Per nosaltres no és fàcil, eh, però ho hem de fer. Un soldat pot justificar que ha disparat contra un nen que li tirava pedres, però no contra un que el filmava amb una càmera. Israel vol matar el virus de la resitència no violenta de Nabi Saleh abans que s’encomani a altres pobles.

Per què la seva neboda Ahed s’ha convertit en un símbol?

Perquè, com els altres nens i nenes del poble, estava preparada: sempre era a primera línia amb la seva càmera. La gent la coneix des dels 11 anys i l’ha vist créixer perquè des del 2009 sabem com fer servir les xarxes socials. El seu cas es va fer viral. I sento dir que, com que és rossa, no porta vel i té un aspecte modern, és més propera a la imatge d’una adolescent europea que palestina. He rebut milers de missatges que em deien “sembla la meva filla o la meva neta”. El seu cas va posar sobre la taula el problema de les noies menors empresonades.