La maledicció del Líban: la corrupció d'un sistema oligàrquic

TunisCom si hagués sigut colpejat per una maledicció bíblica, les crisis de tot tipus s'han anat acumulant els últims anys al Líban fins a deixar el país al caire del col·lapse. Com a conseqüència de la guerra de Síria, va rebre una allau de refugiats que el van convertir en el país del món amb més refugiats per càpita i van posar els seus serveis públics en una situació d'estrès. Després s'hi afegiria la crisis política, amb protestes massives als carrers; l'econòmica, amb la caiguda lliure de la moneda local, i la sanitària, derivada de la pandèmia del nou coronavirus. I, per rematar-ho tot, la destrucció d'una part de la capital amb un accident que posa de manifest la que, per a molts, és la causa originària de tots els mals del país: la corrupció extrema d'un sistema oligàrquic.

“L'última tragèdia ha exposat quin és el problema de fons del país: una classe política convertida en oligarquia que s'ha apropiat dels recursos de l'Estat per construir un sistema clientelista que ha esdevingut caduc”, sosté Camille Ammoun, un analista polític que està preparant un llibre sobre l'onada de protestes socials que es van desfermar l'any passat, que no dubta a qualificar de "revolució". Les manifestacions, originades per l'augment de la pobresa i com a protesta per una corrupció endèmica, han situat en el seu punt de mira tots els partits polítics que han governat el país des del final de la guerra civil, l'any 1991. És una versió del "Que se'n vagin tots!" que va fer fortuna a l'Argentina en la crisis del 2001.

Diversitat religiosa

Emplaçat en una de les zones geopolítiques més calentes del món, el Líban és un petit país amb una gran diversitat religiosa. Ja des de pràcticament la seva fundació, es va instituir un sistema de repartiment de quotes de poder entre les diverses comunitats religioses per evitar els conflictes violents. Aquest sistema es va actualitzar i aprofundir amb l'Acord de Taif, que va posar fi a la guerra civil. A la pràctica, això va crear un sistema tancat, en què els antics senyors de la guerra com Nabih Berri, president del Parlament des del 1992, s'arroguen la representació de la seva comunitat i reparteixen entre els seus militants tot tipus de prebendes.

El resultat és un estat gangrenat per la corrupció, incapaç de proporcionar alguns serveis elementals, com garantir el compliment de les normes de seguretat en dipòsits de material inflamable. O el subministrament continu d'electricitat a les llars. Els últims mesos, en algunes zones, només hi havia corrent unes quatre hores al dia. Els sistema financer també va ser víctima del sistema clientelista, i ha estat funcionant com una estafa piramidal o esquema Ponzi. El sistema ha implosionat i ha provocat una devaluació de la lliure d'un 80% des del mes d'octubre, fet que ha dilapidat els estalvis de la població. Al març el govern es va declarar en fallida al no poder fer front a 90.000 milions de dòlars de deute i actualment està negociant un rescat amb l'FMI.

Sota el llindar de la pobresa

"Quasi la meitat de la població viu oficialment sota el llindar de la pobresa, i molts no poden comprar menjar", escriu Rita Issa, doctora de Metges Sense Fronteres. Els preus s'han multiplicat, i un quilo de carn costa l'equivalent a 30 euros, inaccessible fins i tot per a la classe mitjana, en altres temps molt més nombrosa que en altres estats de la regió.

En part, el sistema s'havia pogut mantenir gràcies a la competència de les grans potències regionals i mundials, cadascuna alineada amb alguns dels partits tradicionals. Tanmateix, ara mateix no semblen disposades a invertir els recursos necessaris per rescatar el sistema. "Les potències també estan en crisis econòmica. I, a més, el Líban ja no és el principal escenari de la competició regional. Ara n'hi ha d'altres, com Síria, el Iemen, Egipte, etc. I això és positiu", comenta Ammoun. La seva esperança és que la tempesta perfecta que pateix el país impulsi un canvi que fa poc semblava impensable. "S'està imposant la narrativa que la divisió no és entre comunitats religioses, sinó entre una oligarquia i el poble. Ara cal que l'oposició entri a les institucions per poder canviar el sistema".