“Mai més una altra Hiroshima”

BarcelonaJust després de l’explosió, Hiroshima feia pudor de peix podrit. Almenys això és el que va pensar Yoshiko Kajimoto aquell 6 d’agost del 1945, mentre intentava obrir-se pas entre la runa i els cadàvers que havia deixat el primer atac amb bomba atòmica de la història. “Des del centre de la ciutat arribava gent monstruosa. La pell dels braços els penjava de les ungles. Un nen va morir davant meu. No puc oblidar la seva cara. També recordo una mare que plorava amb el seu nadó cremat als braços. Feia voltes dient coses sense sentit, fins que es va estirar i va morir”, explica amb un fil de veu.

Als seus 84 anys, aquesta dona menuda i eixerida segueix portant la memòria d’aquella tragèdia arreu del món amb un sol propòsit: “Aconseguir l’abolició de les armes nuclears, perquè ningú, mai més, torni a passar per allò”.

Kajimoto és una dels prop de 200.000 hibakusha reconeguts pel govern del Japó, el terme amb què es designa les persones que van estar exposades a la radiació i que literalment vol dir gent afectada per l’explosió. Ella va rebre el seu certificat l’any 1958, tretze anys després de la bomba, un reconeixement que li dóna dret a dues revisions mèdiques anuals. Des de llavors, ha passat per un càncer d’estómac que va contenir amb una operació el 1999 i un recompte inhabitualment alt de leucòcits que també s’atribueix als efectes de la radiació. Però més enllà de seqüeles físiques, també li ha quedat el pànic al so de la sirena i un malson recurrent en què es veu atrapada entre la runa i no pot sortir.

És el record de la runa que la va cobrir aquell dia, quan la fàbrica on treballava va caure a terra per l’explosió. Llavors tenia 14 anys i, com a tots els alumnes de la seva classe, el govern l’havia mobilitzat per treballar muntant peces per als avions de combat de l’exèrcit japonès. “De sobte, vaig veure un flaix de color blau molt bonic i de seguida va venir el cop de la bomba”, explica, amb el detall de les experiències que queden gravades a foc en la memòria. La seva primera reacció va ser tapar-se la boca, els ulls i les orelles i amagar-se sota la taula, però l’explosió la va fer sortir volant abans de sepultar-la entre la runa. Va poder sortir-ne amb l’ajut d’una amiga. Tenia ferides a la cama i el braç. La fàbrica estava en flames, però l’escenari que va trobar a fora va ser molt pitjor.

“Hi havia ferits cremats i deshidratats, que demanaven aigua tota l’estona. Ens havien dit que no els donéssim aigua o moririen, però en veure que morien igualment, vaig decidir alleujar-los una mica ajudant-los a beure. En el memorial de pau d’Hiroshima hi ha estanys d’aigua en record de tota aquesta gent assedegada”, explica.

Kajimoto va passar tres dies sencers ajudant a transportar la gent ferida i a incinerar els cossos dels que havien mort. Fins que es va retrobar amb el seu pare, que s’havia passat aquells tres dies buscant-la pels voltants de la fàbrica.

Sense saber res de la radiació

“En aquell moment ningú no sabia què era una bomba atòmica. No sabíem res dels efectes de la radiació. El meu pare em va estar buscant a la fàbrica i va estar exposat a la radiació”, lamenta la dona, convençuda que aquella recerca va ser el que va causar la mort del seu pare un any i mig més tard, després de vomitar sang durant una setmana. En aquella època, “la gent, de sobte, emmalaltia i moria, però ningú sabia que era per la bomba; es deia simplement que havien tingut una mort sobtada”.

Avui, en canvi, ja són molt clars quins són els efectes de la radiació nuclear. Leucèmia, càncer i cataractes són alguns dels danys col·laterals que van patir i encara pateixen els supervivents més afortunats. Però n’hi ha un altre de més subtil, el de l’estigma. “Els hibakusha pateixen una gran discriminació: els rebutgen per al matrimoni, la feina o el lloc de residència. Molta gent va creure el rumor que podies emmalaltir només de seure al costat d’algú que s’havia exposat a la radiació, i això no és cert”, explica Mihoko Sakamoto, la representant del Museu Memorial per la Pau d’Hiroshima que ha viatjat a Granollers amb Kajimoto per presentar l’exposició Hiroshima-Nagasaki. 70 anys de la bomba atòmica. Amb motiu de l’aniversari, Granollers acull una versió itinerant d’aquesta mostra, que recorrerà alguns dels 6.000 municipis que formen la xarxa Alcaldes per la Pau, liderada per Hiroshima i Nagasaki, per reclamar l’abolició de les armes nuclears.

Aquell 6 d’agost de fa 70 anys, la bomba va matar de cop 70.000 persones, d’una població de 350.000 que tenia Hiroshima, però es calcula que 70.000 més van morir els cinc anys següents pels efectes de la radiació. Nagasaki tenia uns 270.000 ciutadans en el moment de l’explosió, el 9 d’agost del 1945. Més de 70.000 van morir abans d’acabar aquell any i milers més en els anys següents. Els memorials erigits a les dues ciutats inclouen llistes amb els noms de les víctimes mortals de les bombes atòmiques: en l’actualització del 2014 en comptaven 450.000.

“Contra les centrals nuclears”

Després d’anys de treballar molt per cuidar els seus tres germans petits -viuen encara, tot i que han patit diversos càncers- i la seva mare -va morir 22 anys després de l’explosió per una fallada multiorgànica atribuïda a la bomba-, Kajimoto ha consagrat els seus últims anys a explicar la seva història per evitar que es repeteixi.

La tragèdia de Fukushima també l’ha convençuda, a nivell personal, que “caldria abolir totes les centrals nuclears del món”. “Tot i que siguin per a fins pacífics, poden causar accidents -diu- i ara ningú ja no pot dir que no sap quins són els efectes de la radiació nuclear”.