Trump, el magnat narcisista que horroritza les elits

WashingtonUns mesos abans de les eleccions a la Casa Blanca del 1964, la desapareguda revista Fact va enviar una enquesta a més d’un miler de psiquiatres per escriure un article sobre el llavors candidat presidencial republicà, Barry Goldwater. Un 49% van assegurar que no era apte per liderar els Estats Units i molts el van descriure com un home “desequilibrat”, “immadur” i “esquizofrènic paranoic”. L’anàlisi va crear una gran polèmica que va obligar l’Associació Americana de Psiquiatres a recomanar als seus membres que no oferissin una opinió professional d’una persona si no l’havien examinat abans. És el que es coneix com la regla Goldwater.

Aquesta regla, però, no ha servit per impedir els nombrosos perfils que psicòlegs i, alguns psiquiatres, han fet de Donald Trump des que es va presentar a les presidencials -el càracter del candidat del Partit Republicà era massa llaminer per als mitjans-. La diagnosi ha sigut unànime: el magnat de la immobiliària novaiorquès és un narcisista.

Malgrat que aquest tret el tenen moltes persones, especialment polítics o grans empresaris, alguns d’aquests experts consideren que Trump s’estima tant a si mateix, està tan preocupat pel seu poder, prestigi i vanitat, i té una falta d’empatia tan gran que el situa a la ratlla d’un trastorn de personalitat narcisista. L’autor del llibre Trump Nation (2005), Timothy O’Brien, explica que el candidat republicà ha dedicat des de sempre moltes hores “a mantenir el seu nom a la premsa”. I l’escriptor d’una altra biografia del magnat, Michael D’Antonio, afirma que Trump comença la jornda amb un document que “detalla on i amb quina freqüència el seu nom ha aparegut en la premsa mundial”. “Aquesta necessitat de ser vist, que intenta satisfer, fa que sigui una figura singular digna de ser estudiada”, afegeix.

D’Antonio escriu al seu llibre Never enough: Donald Trump and the pursuit of success (2015) que la manera de ser del candidat republicà es pot explicar a través de la relació que tenia amb el seu pare. Fred Trump, un ric constructor i propietari d’habitatges de lloguer per a la classe treballadora a Brooklyn, era “despietadament ambiciós” i va animar el segon dels seus cinc fills, Donald, a ser al mateix temps un “assassí” i un “rei”.

Nascut al barri novaiorquès de Queens el 14 de juny del 1946, el jove Donald va ingressar als 13 anys a l’acadèmia militar de Nova York, després de donar un cop a la seva mestra de música. El seu pare va considerar que era el millor per corregir el seu comportament. Allà, en una cultura de masculinitat i de gran competitivitat, va canviar. El seu èxit en els esports el va fer creure que “era el millor”. Aquesta convicció l’ha guiat tota la seva vida fins avui. “Sóc el millor fent acords” o “Només jo puc arreglar” els problemes del país. Són dos exemples de les afirmacions que ha fet sobre ell en la campanya electoral per aconseguir el vot dels seus conciutadans.

Trump, que va començar la seva carrera professional treballant per al seu pare, sempre s’ha preocupat per cultivar el seu nom com a marca que li permetés vendre el que fos. Avui el seu imperi immobiliari, segons la revista Forbes, està valorat en uns 3.800 milions de dòlars.

El propietari de gratacels -com el de la cinquena avinguda de Nova York-, hotels, camps de golf i altres edificis, és el primer candidat de la història política moderna del país que no ha fet pública la seva declaració de la renda i, per tant, no es coneix gaire bé l’estat dels seus negocis ni quins conflictes d’interès podria provocar si fos elegit president.

De fill de ric a celebritat

Des de ben jove, quan el diari New York Times li va fer un perfil el 1976 titulat “Donald Trump, promotor immobiliari que construeix la seva imatge mentre compra edificis”, el candidat republicà ha estat sota els focus dels mitjans. A vegades pels seus èxits o fracassos professionals, per la seva vida personal -s’ha casat tres cops- o més recentment per les seves opinions polítiques -entre elles, que el president Barack Obama no havia nascut als EUA-. Però, segurament, el que el va fer més famós va ser presentar durant 10 anys el xou d’impacte The apprentice, en el qual un grup de concursants competien per aconseguir un lloc de treball en la seva companyia.

Trump, que durant anys havia meditat dedicar-se a la política, va saber llegir el sentiment actual de frustració amb la classe política dels seus conciutadans i es va presentar com el candidat antípolític, i contra les elits, capaç de portar el canvi a Washington. El seu missatge ha convençut gairebé la meitat dels nord-americans, cansats que els seus salaris no pugin i amb ganes de creure que un empresari, sense experiència política, és el que necessita el país.