Maduixes i marihuana

Quan tenia 20 anys, Chris Blackwell va sortir a navegar amb una petita embarcació. Nascut a Londres, Blackwell s’havia criat a Jamaica, on, en els últims anys de domini britànic sobre l’illa, els seus pares vivien com uns reis. El pare era militar i la mare, Blanche Lido, pertanyia a una família de jueus sefardites que, després de fugir de la península Ibèrica en temps dels Reis Catòlics, havien acabat qui sap com a Costa Rica. I d’allí havien fet el salt a Jamaica, on guanyaven diners amb les plantacions de rom. El jove Blackwell, doncs, vivia a cos de rei. Però aquell dia que va sortir a navegar la barca es va espatllar i ell gairebé es va ofegar. Va quedar sense sentit en una platja i un vell rastafari el va salvar. Aquell dia, el jove va descobrir la cultura rasta i va adonar-se que havia ignorat totalment què feien la majoria dels jamaicans. És a dir, els descendents d’esclaus africans.

Les muntanyes Blaves

Uns anys més tard, el desembre del 1976, Chris Blackwell va rebre una trucada d’un amic que li demanava un lloc on dormir. Blackwell no va dubtar: li deixaria una habitació a l’hotel que havia comprat uns anys abans en un turó de les muntanyes Blaves, la serralada que s’alça imponent al mig de Jamaica. Aquella nit, l’amic va arribar amb la seva dona: era Bob Marley. Convertit ja en una estrella mundial, Marley havia organitzat el concert Smile Jamaica per reclamar pau a la seva terra -que aleshores ja era un estat independent-, perquè la confrontació que hi havia entre diferents bàndols polítics ja havia deixat morts al carrer. Marley va fer el concert, però el va fer amb ferides, ja que uns desconeguts van disparar-li quan era amb el seu mànager, Don Taylor. Espantat, va trucar a Blackwell, que el va acollir a l’Hotel Strawberry Hill i va demanar als treballadors que vigilessin els accessos de l’edifici per si venia algú armat.

De Nelson a Marley

L’hotel on Marley va fugir d’un infern no pot tenir un nom més poètic: el cim de les maduixes, situat a les muntanyes Blaves. El nom va ser cosa d’Horace Walpole, un polític britànic que manava a l’illa. El 1780 va comprar unes terres en unes muntanyes conegudes per la seva producció de cafè, però va apostar per conrear-hi maduixes. I tant el cim com la preciosa casa de fusta on convidava els seus amics i familiars es van quedar amb aquest nom. Una de les persones que van visitar la casa va ser el seu cosí, el famós almirall Horaci Nelson, l’heroi de Trafalgar, que va estar-hi una temporada. Amb el pas dels anys la casa es va transformar en un hospital militar i, després, en una residència privada, fins que el 1972 Blackwell la va comprar i la va convertir en un hotel. Blackwell havia fet fortuna gràcies a la música: aquella trobada amb un rastafari de jove li havia canviat la vida i l’havia fet enamorar-se de la música jamaicana. Això el va portar a fundar la discogràfica Island Records, amb la qual tothom va descobrir ritmes com el reggae o l’ska. El negoci va ser un encert i, amb els beneficis, Blackwell va apostar pels hotels. Un d’aquests hotels va ser l’Strawberry Hill, on va acollir el seu bon amic Bob Marley quan la seva vida estava en perill. La gran estrella del reggae hi va anar molt, a aquest hotel allunyat amb grans vistes al mar, tant per concentrar-se com per relaxar-se o estar tranquil. Però abans del Nadal del 1976 va decidir marxar a Anglaterra, després d’haver passat unes setmanes a l’Strawberry Hill i a la casa que Blackwell tenia a Nassau, a les Bahames, en un segon estudi musical que havia obert.

Festes amb els Rolling

L’Hotel Strawberry Hill, amb una espectacular piscina, s’ha anat modernitzant sense retocar l’arquitectura colonial de fusta de l’edifici. És preciós. Blackwell, amb visió per als negocis, ha seguit utilitzant l’hotel com a refugi per als artistes que gravaven als seus estudis, que l’han fet servir quan buscaven concentrar-se. Per aquí hi han passat els U2, que van treballar amb ell, o els Rolling Stones, que pel que sembla no van relaxar-se gaire, sinó que organitzaven festes on no hi faltava la marihuana. A Blackwell això no li va importar gaire, ja que en defensa el consum, com fan els rastafaris.