Macron i el reflex aixafaguitarres

Director d’Estudis Europeus a l’Institut Viavoice de ParísFaci el temps que faci aquest diumenge, el fenomen Macron ja constitueix una tempesta inèdita. El candidat de 39 anys aspira a trencar tres motllos de la V República. El primer, superar com ja va fer el 23 abril les quatre formacions polítiques que han ocupat l’escenari des del 1958. El segon, aconseguir que un país que fins fa 8 mesos semblava abocat a la banalització autoritària de l’FN, inverteixi el guió i es decanti per un centrisme europeista sense estridències. Un canvi de 180 graus francament sorprenent tenint en compte que la societat gal·la acaba aquest mandat amb un fort sentiment d’inseguretat, de pessimisme i de por després de dos anys d’atacs terroristes i d’una presidència mal entesa com la d’Hollande. Per saber si trenca el tercer motllo s’haurà d’esperar a les legislatives: un bon resultat d’En Marxa pot significar la renovació d’un terç de l’Assemblea. En només 15 mesos, doncs, emancipació partidista, fre al populisme i renovació de la classe política. S’hi haurien d’afegir dos ingredients: una mica de chance -què hauria passat amb un Alain Juppé?- i una cultura institucional particular -deia De Gaulle que les presidencials franceses són el millor escrutini al món perquè es produeixi la simbiosi entre un home i un poble-. En aquest sentit, al Cèsar el que és del Cèsar.

Sarkozy-Royal

Dit això, la Macron-folie té un precedent que dona pistes i que potser permet ajustar l’equilibri sempre delicat en política entre les expectatives i la realitat: l’elecció presidencial del 2007. A posteriori costa, però aquells que hi eren, fent memòria, recordaran el que va significar l’abril del 2007 a París. Aquell any els dos contrincants eren Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy. Tots dos són el fruit d’una voluntat claríssima de ruptura, de pluralitat i de reformisme optimista.

Royal trenca motllos creant una plataforma digital fora del partit, Désirs d’Avenir, que ràpidament es converteix en un moviment de masses. Al novembre es desfà d’ elefants com Fabius i Strauss-Kahn. A nivell de contingut, trenca cànons establerts proposant mesures com que “tots els francesos tinguin la bandera tricolor a casa”, i se situa fora de l’eix dreta-esquerra, prioritzant una espècie de biopolítica, com deia Michel Foucault. En el seu discurs com a candidata comença dient coses com aquesta: “Per tornar a aixecar França, per empènyer cap amunt, per posar fi a aquest insuportable ressentiment de pessimisme i declivi, cadascú ha de sentir-se apel·lat a posar-se en marxa. Cap talent ha de ser oblidat, cap voluntat ha de ser descartada”. Sona, oi?

A l’altre costat, Sarkozy no es queda enrere i guanya presentant-se com el candidat de l’ouverture. Aquell que promet nomenar membres d’esquerra en el seu govern -promesa complerta amb Bernard Kouchner o Jean-Pierre Jouyet, que serà després secretari general de l’Elisi amb Hollande!-. Un Sarkozy que abans de caure en el radicalisme de Patrick Buisson demanava als seus amics: “Deixeu-me lliure, lliure d’anar cap als altres, cap a aquells que no han sigut mai del nostre camp, ni de la nostra família política”. Un candidat que en campanya encarnava un programa transversal, amb el seu lema de la França que treballa, defensor d’aquells francesos optimistes que “en el fons no saben si són de dreta, d’esquerra o de centre, ja que són, abans que res, francesos de bona fe”. Junts, tot és possible, deia Sarkozy. Sona, oi?

La segona part de la història és més terre-à-terre. Ségolène ha acabat asseguda a primera fila d’un míting de Macron, postulant-se per a una cadira. I Sarkozy va perdre fent exactament el contrari del que havia promès. La seva història no és la de Macron. Les seves derrotes no tenen per què ser la seva, i tampoc empetiteixen el seu èxit. Però una mica de sang freda mai fa mal. En podríem dir el reflex aixafaguitarres. Ja ho deia el Général als anys 60, prengueu invariablement la posició més elevada, és habitualment la més dissipada.