Macron, el candidat de la gent "raonable"
Un ovni al paisatge polític francès que s’erigeix en home providencial
Barcelona¿Com un exbanquer i inspector de finances obertament liberal arriba a fer vibrar masses? Emmanuele Macron, 39 anys, conseller i exministre d’Hollande, s’ha guanyat que alguns experts diguin d’ell que és el candidat de la “postpolítica”. La seva negativa a ser encaixat dins de qualsevol ideologia el converteix alhora en ambigu i en outsider. El seu talent d’orador empàtic i la seva joventut sembla que han seduït un electorat benestant, educat, urbà i decebut amb la gestió d’Hollande, a qui, tanmateix, Macron va servir primer com a conseller des de la campanya electoral del 2012 i després com a ministre fins a l’agost del 2016.
Per a Alain Garrigou, professor de ciència política a la Universitat de París X Nanterre, “el fet de no pronunciar-se des d’un bon principi li era necessari per convèncer els descontents que no s’identificaven amb cap altra oferta política”. “Després s’ha anat adaptant en funció del que percebia de l’entorn. Pur màrqueting polític”, afegeix. A més, Garrigou creu que Macron encarna el receptor ideal del vot útil: “Els càlculs de l’electorat per votar el mal menor són una catàstrofe per a la democràcia, perquè ens allunyem de l’adhesió a un programa o a un candidat per triar un president per defecte”. Emmanuel Macron va fundar el moviment En Marxa (que duu les seves pròpies inicials) quan encara exercia com a ministre d’Economia. Això li ha merescut el sobrenom de Brutus entre els seus detractors.
Sigui com sigui, l’exministre no es cansa de repetir que el vell món dels partits polítics deixarà pas a nous talents, a l’emergència de formes i cares noves. De moment, però, a mesura que avança la campanya un degoteig de cares arxiconegudes del paisatge polític francès li ofereixen el seu suport. L’última i més sonada mostra de confiança: la de l’ex primer ministre socialista Manuel Valls. Segons el professor Bruno Andreotti, de la Universitat París Diderot i portaveu del think tank Jean-Pierre Vernant, “ els polítics de l’ala dreta del partit socialista, per exemple, ja fa molt temps que acosten les seves posicions a les de Macron”. “Les adhesions esperades al moviment de Macron han sigut desgranades dia rere dia per ocupar espai mediàtic”, afegeix.Andreotti assenyala que la professionalització de la vida política francesa ha conduït nombrosos vellspolítics a decantar-se per Macron, “no per les idees que ell aporta, sinó per la possibilitat d’accedir a càrrecs electes”.Els resultats diran si aquestes mostres de suport beneficien o perjudiquen aquest defensor de “la renovació total”.
Sense donar gaires detalls, Macron promet una “transformació” radical i fa una crida a “progressistes de dreta i esquerra” a unir-se per construir una nova França. I ho fa amb un llenguatge nou i sense complexos. “ Je vous ai compris et je vous aime ” (“Us he entès i us estimo”), deia en un míting al febrer. I al costat de l’estètica, Macron també s’ha atrevit a tocar temes sensibles com la colonització d’Algèria o la jornada laboral de 35 hores. La desfeta socialista, els escàndols de la dreta conservadora, la por a una eventual victòria del Front Nacional, mai abans tan possible, i una certa sobrexposició mediàtica han fet d’aquest home ambiciós el fenomen de la campanya, l’home providencial que ha de salvar França de l’extrema dreta. La seva dona ho resumia en una sola frase: “No és divertit viure amb Joana d’Arc a casa”.