“Unes eleccions el 4 de juliol només servirien per perpetuar el sistema a Algèria”

Enviada especial a AlgerProfessora de ciències polítiques a la Universitat d’Alger, Louisa Driss Aït Hamadouche explica els reptes del moment polític que viu Algèria, tres setmanes després de la caiguda del president Abdelaziz Bouteflika, que, malalt i als 82 anys, va renunciar per la pressió popular que durant un mes i mig van mantenir milers d’algerians als carrers. Malgrat tot, la ciutadania continua reclamant un procés democràtic real que trenqui els vincles amb el vell règim.

Les protestes al carrer arreu d’Algèria van provocar la dimissió del president Abdelaziz Bouteflika, i després del president del Consell Constitucional, Tayeb Belaiz. Però la gent diu que no en té prou, que vol que “marxin tots” i canviar el sistema polític

El president, Abdelaziz Bouteflika, ha dimitit, però tot el seu entorn continua al poder. El govern que ell va designar continua al poder, el cap de l’estat major que ell va nomenar també... Continuem en el marc de la Constitució i volen organitzar eleccions presidencials molt aviat, el 4 de juliol. Unes eleccions que se celebrarien amb la llei electoral, el cens i les regles del joc de sempre: amb les lleis actuals, ni els partits polítics, ni les associacions, ni la justícia, ni la societat civil poden actuar com voldrien. I amb el govern que va dirigir el frau de les últimes eleccions. En aquestes condicions no hi pot haver una alternança política. Unes eleccions el 4 de juliol només servirien per perpetuar el sistema amb un rostre nou.

El cap de l’estat major, Ahmed Gaïd Salah, va dir en el seu últim discurs que l’exèrcit protegirà el poble i que totes les opcions per a la transició estan obertes. Se’n refia?

Va ser molt contradictori, perquè també va dir que estem en el camí previst a la Constitució i que s’havia d’avançar de pressa. El que intenta és guanyar temps i aparèixer als ulls de la gent com l’aliat del poble. Però ell mateix forma part del sistema i està intentant salvar-lo. I una part de l’oposició creu que, si es manté la pressió al carrer, Salah pot ser favorable a una transició democràtica. Això seria una transició negociada, com la que es va fer a Espanya: permetria una transferència progressiva del poder si li garanteixen la impunitat.

Tem un escenari a l’egípcia?

No podem excloure res, perquè, com a Egipte, tenim un exèrcit molt implicat en el sistema polític. Però a Egipte una part de la societat va donar suport al mariscal Al-Sissi i va reclamar el cop d’estat contra el president Mursi. A Algèria la institució militar és molt respectada, però alhora hi ha una voluntat de separar l’exèrcit de la política. L’exèrcit no actuarà sense un suport decidit d’un sector ampli de la població, i a Algèria no el té: seria repetir l’error del cop del 1992.

Què cal per avançar cap a la democràcia?

Hem de reaprendre la política, perquè en els últims 30 anys només hem viscut la lluita contra el terrorisme, primer, i una democràcia de façana, després, i això ha fet que els algerians acabin detestant la política. Perquè les eleccions porten al poder els qui estan lligats al diner brut i la corrupció.

Diuen “Que marxin tots”, però quina és l’alternativa?

Aquest és el problema. Hi ha una crisi de confiança terrible: la població no confia en els partits polítics, els treballadors no confien en els sindicats, els estudiants no confien en els professors... La gent està obsessionada amb l’horitzontalitat de l’alçament i no vol ni sentir a parlar de líders.

Quin és el paper dels islamistes?

Això és una obsessió occidental. Cap país està protegit del radicalisme, sigui del tipus que sigui: de dretes o d’esquerres, islamista, racial... I Algèria tampoc hi és immune. Però som en un escenari diferent del dels anys 90. I per això els islamistes estan presents a les manifestacions d’aquestes setmanes, però són una minoria. Fa 20 anys que es va acabar la guerra i els corrents islamistes han canviat. Fins i tot els salafistes tenen un discurs diferent del d’aleshores, i no és per casualitat: els 200.000 morts a la guerra, o les experiències de l’Iraq, Líbia i Síria. I els algerians saben molt bé que no volen repetir el que ha passat en aquests països. Perquè ja ho han viscut.