Londres, en mans de la UE per ajornar el Brexit

Londres / Brussel·lesTheresa May ha hagut de fer el que no volia fer: sol·licitar a la Unió Europea l’ajornament del Brexit. Dos anys repetint dia sí, dia també que el Regne Unit en sortiria el 29 de març del 2019, i aquest dijous, després d’una setmana agònica i caòtica com mai s’havia viscut a Westminster, el Parlament britànic va aprovar la petició, a instàncies del govern, d’endarrerir el divorci efectiu fins al 30 de juny, una opció que la UE no vol ni considerar si no es garanteix l’acord.

Londres queda ara en mans de Brussel·les. La demanda de May és estrictament tècnica i està en bona mesura condicionada a l’aprovació del seu pla de divorci, que ja li ha estat refusat dues vegades, la primera el 15 de gener per una majoria contrària de 230 vots i la segona dimarts amb 149 vots de marge.

Formalment May sol·licitarà l’extensió en la cimera comunitària de la setmana vinent, una cimera a la qual la premier espera arribar, finalment, amb l’aprovació del Parlament del pla de divorci que té intenció de tornar a presentar a la cambra, per tercera vegada, la setmana vinent i després d’un procés tortuós que l’ha deixat aquesta setmana sense veu i sense cap mena d’autoritat.

May treballa ara perquè els brexiters que comanda el milionari ultracatòlic Jacob Rees-Mogg -entre 70 i 80 diputats, que són una mena de partit dins del Partit Conservador- i els socis nord-irlandesos del DUP -deu diputats que li donen la majoria absoluta- cedeixin al xantatge explícit amb què els va amenaçar dimecres després que els Comuns refusessin sortir de la Unió sense acord de divorci. La primera ministra els va advertir que, en cas que no acceptessin el pacte ja lligat, s’arriscaven a una pròrroga més llarga que la que es va aprovar ahir, probablement a haver de participar en les eleccions europees que tindran lloc entre el 23 i el 26 de maig o, fins i tot, a haver d’afrontar que el Brexit no s’arribi mai a fer efectiu.

Tot i aquest xantatge, i malgrat que en la segona votació el govern va aconseguir reduir substancialment la magnitud de la derrota, May no té gens fàcil que els brexiters més radicals es pleguin als seus precs. Alguns dels membres més durs del grup de Rees-Mogg ja han anunciat que no li donaran suport. De fet, alguns, potser una vintena, esperen encara que el Brexit tingui efecte el 29 de març. Un Brexit sense acord, a la valenta. Els empara la legalitat, ja que, tot i el pronunciament de dimecres del Parlament, és el que de moment diu la llei. Entre ells hi ha també alguns ministres del govern que ahir, en un nou trencament de la disciplina de vot dins del partit i d’un govern disfuncional, van votar contra la pròrroga.

En qualsevol cas, la demanda era un fait accompli que es donava per descomptat feia setmanes.

A banda de la votació de l’ajornament, el Parlament també es va pronunciar sobre altres mocions dijous a la tarda. I en la més important, més encara que la de l’ajornament, per primera vegada en setmanes May va rebre una bona notícia. Un grup de diputats laboristes i conservadors van presentar una proposta per prendre el control del procés del Brexit. Per una mínima diferència de dos vots (314 a 312) May va guanyar i va salvar el poc control polític que li queda en l’interminable psicodrama del Brexit.

La UE atia la por dels ‘brexiters’

I, farta de psicodrama, Brussel·les voldria que es parlés d’una altra cosa. Els líders europeus estan tips del Brexit, i encara més quan constaten que la campanya electoral per a les europees del 23 al 26 de maig pot convertir-se en un monogràfic sobre el Regne Unit i la frontera amb Irlanda del Nord. Per això, després de dir per activa i per passiva que són els britànics els que han de decidir què volen, ara els líders europeus reclamen tenir l’última paraula.

Després de la votació a favor d’una pròrroga de tres mesos, una portaveu de la Comissió Europea advertia que la petició requereix que sigui “acordada per unanimitat” pels Vint-i-set, que prioritzaran “la necessitat d’assegurar el funcionament correcte de les institucions europees”. En altres paraules, la UE no vol cedir tres mesos que haurien d’estar dedicats a la campanya electoral a continuar divagant sobre el Brexit si no està clar que s’arribarà a bon port. Mantenint-se immòbils en aquesta postura i, fins i tot, elevant una mica el to, els líders de la UE tornen a donar un cop de mà a May i posen la por al cos d’aquells que no volen ni imaginar-se el Regne Unit dins la UE més enllà de les eleccions.

Per això, dijous, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, deia ben d’hora a Twitter que proposarà als Vint-i-set que “estiguin oberts a una pròrroga llarga si el Regne Unit necessita repensar la seva estratègia del Brexit i construir consens”. La posició majoritària (tot i que no unànime) de les veus europees és que si es concedeix una pròrroga al Regne Unit ha de ser més llarga i, sobretot, ha d’estar justificada, o bé perquè se celebrin un segon referèndum o unes eleccions (cosa que posaria en risc el Brexit en si mateix), o bé perquè hi hagi un nou consens entre els britànics per modificar les seves pròpies línies vermelles (mantenir la unió duanera). A Europa ja no hi ha cap esperança que si, després d’incomptables votacions, Westminster no s’ha posat d’acord, ho farà ara a correcuita i just abans de posar les urnes.

Eleccions europees

I no només és la campanya electoral el que preocupa. Des de Brussel·les ja han advertit diverses vegades que el Regne Unit no es pot mantenir dins de la UE més enllà del 26 de maig si no vol haver de participar en les eleccions europees. Londres sosté el contrari, però fonts comunitàries explicaven que legalment seria més senzill un ajornament d’un o dos anys, que el Regne Unit participés en les eleccions i després retirés els seus eurodiputats que no pas que es mantingui a la UE sense formar part de les seves estructures. En tot cas, una pròrroga llarga suposaria que el Regne Unit, que està decidit a marxar, tingui veu, vot i capacitat de veto en decisions tan importants com el pressupost europeu.

Malgrat tot hi ha cert debat. Fins ara el Brexit havia unificat els Vint-i-set sota una única veu que, arribats a l’extrem actual, comença a posar-se a prova. Ahir, el primer ministre de Luxemburg, Xavier Bettel, deia amb contundència a través de Twitter que “prendre-s’ho amb calma i beure te no és una opció per al Brexit els pròxims dies”. Per a una pròrroga “cal una raó molt clara”, afegia. A la línia dura també hi ha França i Portugal, però n’hi ha de més laxes, com Alemanya o Bèlgica.

En tot cas, aquesta tampoc és una opció que vulgui Westminster. La majoria dels diputats, de fet, es van pronunciar ahir contra un segon referèndum que no va comptar amb el suport dels laboristes, que es van abstenir. Però tot el procés continua ple d’incerteses i dependrà no només de la voluntat política de la UE sinó també de si May reviu el pla zombi en què ha treballat dos anys i, per fi, pot descansar en pau.