Londres volia deportar immigrants legals que porten dècades al país

LondresVan començar a arribar el 1948 convidats pel govern britànic per ajudar a reconstruir el Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, i ara, sis dècades més tard, se’ls ha amenaçat amb la deportació, l’atur o de quedar-se sense assistència sanitària per la seva condició d’il·legals. Han de demostrar amb papers -i molts no en tenen perquè ningú no els va obligar a tenir-ne mai- el dret a residir i treballar al país en virtut que fa dècades que hi són.

És el cas de Glenda Caesar, que tenia sis mesos quan el 1961 va viatjar des de Dominica a Londres amb els pares. Després de treballar setze anys com a administrativa del Servei Nacional de Salut (NHS, en les sigles en anglès), fa cinc mesos va perdre la feina perquè no podia proporcionar la documentació que li exigien. De moment, les xifres d’afectats no són clares, però alguns càlculs els eleven a un màxim de 50.000. És el que ja es coneix com a escàndol de la generació Windrush, un aferque dilluns va generar un aspre debat al Parlament, il·lustrat amb molts testimonis semblants al de Glenda Caesar recollits per més de 140 parlamentaris. La ministra de l’Interior es va disculpar pel tracte als immigrants.

Ambient hostil

No han sigut les úniques disculpes, però. Perquè arran de l’escàndol, ahir la premier Theresa May també en va demanar, i per partida doble.

Aprofitant la conferència bianual de caps de govern de la Commonwealth, que per primera vegada en vint anys es reuneix a Londres aquesta setmana, dotze caps de govern d’excolònies del Carib havien sol·licitat una reunió amb May per abordar la crisi del Windrush. Inicialment, però, Downing Street va rebutjar la trobada al·legant que no era al programa. Els testimonis de les injustícies comeses fins ara van esclatar a la premsa el cap de setmana i dilluns al Parlament, i ahir May va rectificar, va acceptar la trobada amb els seus homòlegs i va admetre que la generació Windrushté dret a continuar al país.

La paradoxa del cas és que la gran responsable de la persecució dels immigrants, que ella mateixa va anomenar el 2012 “la creació d’un ambient hostil contra la immigració il·legal”, i de retruc la legal, és la mateixa May. Dos anys més tard d’aquella declaració, el 2014, quan encara era ministra de l’Interior de Cameron i la crisi i les retallades, a més de la nombrosa immigració de l’Europa comunitària, posaven pressió sobre els serveis socials, May va impulsar un canvi de legislació per, en teoria, posar fi als “il·legals”.

A la pràctica no va resoldre el problema, tot i que sí que es va eliminar la protecció implícita per a tota la vida de què gaudien els ciutadans de l’imperi acollits al programa postbèlic de Londres. El canvi en la llei exigia a empreses, escoles, metges de capçalera, hospitals i universitats que comprovessin la residència abans d’atendre pacients, contractar treballadors o inscriure alumnes.

Entre el 1948, quan van arribar els primers 492 nouvinguts a bord del vaixell Windrush, i el 1973 més de mig milió de persones es van beneficiar de la condició de ser ciutadans del Regne Unit i Colònies (CRUC), segons una llei promulgada el 1948.

Fins al 1962, Londres no va establir cap mena de control sobre la població de les excolònies -mai no hi ha hagut DNI al Regne Unit-. Se’ls permetia, a ells i als seus fills, quedar-s’hi definitivament en virtut d’una llei del mateix 1948. El 1973, però, la categoria de ciutadà del Regne Unit i Colònies va ser anul·lada i la concessió de la residència condicionada a una sol·licitud.

Ara, prop de cinc dècades després, rastrejar una vida oficial al país d’acollida ha esdevingut un malson. I més quan ahir es va saber que el ministeri de l’Interior va destruir fa anys les llistes dels immigrants arribats després del 1962.