Sense llistes transnacionals
A les eleccions europees del 2019 tampoc hi haurà llistes transnacionals. La proposta de crear llistes al Parlament Europeu que no responguin únicament a partits i lògiques nacionals, sinó que barregin candidats, programes i campanyes de diversos estats membres, és una vella reivindicació dels moviments federalistes i d’alguns eurodiputats convençuts que han treballat durant anys per fer prosperar la idea. La sortida del Regne Unit de la UE oferia una oportunitat única, perquè de cop s’alliberaven 73 escons de la cambra, ocupats fins ara per eurodiputats britànics, que es podrien haver destinat a una embrionària i limitada llista transnacional.
Els partidaris de la idea argumentaven que no es perjudicaria gaire els interessos nacionals ni els de les grans famílies polítiques i, en canvi, s’aconseguia establir el precedent de concebre una llista amb la idea d’una circumscripció europea, amb un programa, uns candidats i una campanya transnacionals. Però el Parlament Europeu ho ha rebutjat.
Dimecres, per 368 vots en contra, 274 a favor i 34 abstencions, l’Eurocambra va decidir que 27 d’aquests escons es repartirien entre els estats membres que estaven infrarepresentats (França, Espanya, Itàlia i els Països Baixos) i es guardarien els 46 restants per a futures ampliacions de la Unió.
El no del Parlament Europeu també és un revés per a les idees reformistes d’Emmanuel Macron, que considerava les llistes transnacionals un pas important per millorar la democratització de la UE, i havia reclamat explícitament aquests 73 escons britànics. Seria “la resposta d’Europa al Brexit”, va dir el president francès en el discurs europeu que va fer al setembre a la Sorbona de París. França i Itàlia, doncs, donaven suport obertament a les llistes transnacionals. Els Socialistes, els Verds i els Liberals també. Però el principal grup de l’Eurocambra, el Partit Popular Europeu, sempre ha desconfiat d’una idea que no creu que faciliti una més gran connexió entre els ciutadans i la política comunitària. Després de mesos de negociacions i divisions internes, el PPE s’ha imposat, malgrat que cap dels 73 escons que s’alliberaran amb el Brexit sigui dels populars.
Incòmodes companys de viatge
Les llistes transnacionals podrien posar a prova la coherència dels partits polítics, i això incomoda. Com reconeix un analista alemany, “seria difícil per a la CDU d’Angela Merkel compartir una llista electoral amb membres del Fidesz”, el partit del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. L’estratègia d’ampliar els grans grups de la cambra a base d’acollir-hi estranys companys de viatge, i la infiltració del populisme en la retòrica i l’agenda de molts partits tradicionals, ha acabat creant unes famílies polítiques difícils d’explicar davant els electors. A més, l’euroescepticisme galopant d’alguns països, com ara Àustria i els Països Baixos, també juga en contra de qualsevol iniciativa que suposi enfortir el Parlament Europeu.
El debat, en realitat, va molt més enllà de dues dotzenes d’escons. És un debat sobre el poder de l’Eurocambra, l’única institució comunitària que s’elegeix directament per sufragi universal. Un monstre polític complex perquè barreja moltes ànimes: la ideològica, la nacional i, des de fa uns quants anys també, la pro o anti-UE.
L’Eurocambra no ha guanyat només poder de decisió, sinó també capacitat d’exigir rendició de comptes, i això incomoda algunes capitals, partidàries de traslladar el control democràtic de les decisions que es prenen a Brussel·les als Parlaments nacionals.