Estats Units
Internacional27/06/2022

Lliçó d'història amb Henry Kissinger no apta per a ingenus

L'ex secretari d'Estat nord-americà publica un 'maquiavèl·lic' tractat sobre el poder i el lideratge

LondresA partir d'una certa edat, gairebé es poden perdonar tots els pecats. Sobretot els dels altres. Però perdonar –una hipèrbole en aquest context– no vol dir oblidar. Ni defugir el judici, ni menys encara entomar les paraules d'un entrevistat de forma acrítica encara que es digui Henry Kissinger. Fa un mes que el doctor Kissinger va fer 99 anys. ¿Se li pot perdonar tot, doncs?

Inscriu-te a la newsletter Breu discussió amb una corresponsalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Aquest dimarts es posa a la venda el seu nou llibre, Leadership (Lideratge), un estudi parcial però molt interessant de la història del segle XX abordat amb els ulls del diplomàtic que ha dissenyat el món, i que no deixa espai per a les emocions ni considera que els drets humans siguin un actiu amb valor d'ús o de canvi a l'hora de regir el mercat de l'ordre global.

Cargando
No hay anuncios

Les pàgines finals tenen un to com de modern El príncep. I, de fet, molt pocs personatges de la política global tan maquiavèl·lics com Kissinger. El tractat sobre el lideratge el fa a partir de l'evocació de sis líders que va conèixer prou bé: Konrad Adenauer, Charles de Gaulle, Richard Nixon, Anwar Sadat, Lee Kwan Yew i Margaret Thatcher. "L'art del lideratge –diu– és moure la societat d'on és cap a on hauria de ser".

Nascut a l'Alemanya de la república de Weimar el 27 de maig del 1923, Henry Kissinger va arribar a ser secretari d'Estat de l'administració de Richard Nixon i de la de Gerald Ford. Abans, des dels finals dels anys seixanta va ser el gran o un dels grans artífexs del disseny de la política exterior nord-americana, continuant el que havia fet Robert McNamara amb J.F. Kennedy i Lindon B. Johnson.

Cargando
No hay anuncios

En atenció a la seva edat, aquest cronista podria fàcilment haver caigut en la temptació d'acceptar la seva versió com a paraula sagrada. Però mentre l'escoltava, un soroll continu em refrescava moltes altres lectures i records personals que no encaixaven gens amb la imatge de l'home quasi centenari que tenia al davant a través d'una videoconferència des de Washington.

I una pregunta que li he etzibat a boca de canó sobre la seva implicació en el suport a criminals contra la humanitat, com ara Augusto Pinochet i la resta de dictadors llatinoamericans dels 60, 70 i 80, ha trencat qualsevol possibilitat d'encanteri. No estava davant de cap avi innocent, tot i l'innegable aspecte de fragilitat i d'home al final del camí que inevitablement mostra.

Cargando
No hay anuncios

Ha acceptat la meva pregunta i s'hi ha tornat, recordant-me implícitament què és la realpolitik: "Quan t'asseus allà com a observador, per dir que aquests governs van ser dictadures, has d'entendre que el líder d'un país com els Estats Units, tots els líders, tenen una panòplia de problemes en qualsevol moment i, per tant, cal jutjar què van fer en relació amb un conjunt total d'interessos. Parles de Pinochet… Xile era un país democràtic…" I ha continuat dient-me que Allende va arribar al poder "amb el 35% dels vots i va començar a transformar el país en una mena de dictadura cubana. Que no ens agradava que Allende arribés al poder és correcte…" I al final m'ha corregit dient-me que "és un error pensar que els Estats Units inherentment preferien resultats no democràtics". Paraula de Kissinger, però no necessàriament certa, perquè l'Amèrica Llatina del segle XX està plena d'exemples de tot el contrari i de desenes de milers de cadàvers que van pagar-ne el preu. Però això ja és història. Perquè parlar amb Henry Kissinger és, si fa no fa, una mena d'entrevista amb la història, manllevant el títol del famós i magnífic llibre d'Oriana Fallaci, ara ja oblidat.

Rússia i Putin, com a temes inevitables

Lluny de Xile i de Llatinoamèrica, la majoria de preguntes dels col·legues que assistien amb aquest cronista a la trobada inevitablement s'han centrat en la guerra a Ucraïna i en la valoració de Kissinger sobre Vladímir Putin, personatge al qual també ha tractat moltes vegades. "Només puc fer una interpretació sobre les seves intencions. No he tingut contacte amb Putin des de fa més de tres anys, però crec que el que tracta d'aconseguir és seguretat per a Rússia. En el seu cap, Ucraïna és una part de Rússia. Per tant, que l'OTAN s'hi acosti és un desafiament particular".

Cargando
No hay anuncios

Després de 75 minuts, Kissinger ha acabat amb un prec. "Poseu les meves respostes en context". S'ha referit a unes declaracions que presumptament va fer fa un parell de mesos sobre què havia de fer el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, per aturar la guerra: "Crec que la majoria dels periodistes que van escriure sobre això no van llegir el que jo realment vaig dir. La meva visió bàsica és que un estadista ha de considerar sempre en quines condicions opera. No hi ha manera de defugir-les [...] En tot cas, mai no vaig dir què ha de passar en una negociació [entre Putin i Zelenski] ni tampoc que Ucraïna havia de cedir territori per aconseguir la pau amb Rússia. Ara hi ha el 20% del territori d'Ucraïna ocupat per Rússia. I ha de ser retornat per poder començar a parlar-se d'un acord".