La llengua, l’assignatura pendent dels amazics

Tinerhir (Marroc)El Hamid i els seus fills i nebots comparteixen casa en una zona rural del sud-est del Marroc, una de les regions amazigues. El Hamid és músic i artista del Todra, i mira d’inculcar-los la cultura i identitat amazigues: “L’amazic és la meva parla. Abans era difícil expressar-te com a amazic, però ara hi ha televisió, ràdio i llibertat d’expressió”. Malgrat que el Hamid celebra els canvis -lents i relativament positius- dels últims anys, admet que encara hi ha “un cert endarreriment”. El reconeixement de la llengua, transmesa oralment i amb la música, és un dels drets més reivindicats pels amazics.

De mica en mica, la llengua amaziga -tamazight- comença a entrar d’una manera normalitzada a les institucions públiques del Marroc, equiparant-se en la teoria a l’àrab, l’única oficial fins fa ben poc. El 2001 el rei Mohamed VI va impulsar la creació de l’Institut Reial de la Cultura Amaziga, el 2003 començava l’ensenyament de l’amazic i, vuit anys més tard, en el context de les protestes del moviment 20 de Febrer, el monarca anunciava en un discurs canvis en la Constitució per impulsar el reconeixement de l’idioma i identitat amazigues com a part de la cultura marroquina. L’idioma és cooficial des del 2019. Però què ha canviat?

Per als fills i nebots del Hamid, ben poca cosa. Mentre fan els deures, Rajab Machichi, periodista i filòleg, els pregunta per l’aprenentatge de l’amazic. “El vaig estudiar a primer”, explica un dels fills. “I per què l’han tret?”, pregunta Machichi. El Soubane en desconeix el motiu, malgrat que el Firdaws considera que, directament, “l’han tret perquè no en saben”. L’ensenyament de l’idioma, a diferència de la normalitat amb què s’imparteixen les llengües àrab i francesa, sol ser intermitent a les aules. Els motius que porten a aquesta situació són diversos. “La responsabilitat és de dirigents, directors i professors, que ignoren la llengua amaziga i el seu ensenyament. És veritat que està previst l’ensenyament de l’amazic dins el ministeri d’Educació, però malauradament no es fa la formació als mestres”, apunta Machichi.

Els amazics, població autòctona del nord de l’Àfrica, han estat dominats històricament per estrangers, fins al punt que se’ls considera una minoria en la seva terra. Sense un suport ferm, la llengua ha estat sempre el motor de la identitat. A falta de dades oficials que acreditin el nombre de parlants d’amazic, es calcula que el 40% de la població del Marroc parla habitualment un dels tres dialectes amazics presents al país.

La lluita per l’estandardització de l’amazic ve de lluny. El primer discurs reial que va tractar la qüestió de l’amazic va ser l’any 1984. El rei Hassan II va dir que “és temps d’ensenyar el dialecte berber”, explica Machichi, que subratlla que els amazics rebutgen anomenar la seva llengua com a berber. El filòleg forma part de la primera promoció universitària en llengua i literatura amazigues, de l’any 2007. Per a ell, els canvis, per fer-se efectius, han de ser generalitzats. “Cal que [l’amazic] sigui a tots els nivells, des del primer any d’escola fins a la universitat. Ara mateix hi ha molts manuals i bibliografia, hi ha molt professorat que està diplomat. No hi ha excuses, només cal voluntat política marroquina”, considera.

L’exili a Catalunya

La Casa Amaziga de Catalunya és una de les principals entitats que treballen per l’impuls de la llengua. Malgrat que no consten dades oficials, l’entitat considera que l’amazic podria ser el tercer idioma més parlat a Catalunya, per darrere només del català i el castellà, tenint en compte que fa una dècada el 80% dels marroquins migrats provenien de zones amazigòfones. Actualment els marroquins són la primera comunitat estrangera a Catalunya, amb més de 220.000 persones.

Tot i constituir una comunitat tan nombrosa, lamenten que des de Catalunya s’ignori l’amazic i no s’impulsi prou des de l’administració pública el fet diferencial. “Molts professionals, mestres, policies o educadors ens tracten com a àrabs, i som amazics. És important que ens interessem per l’origen de les persones que són aquí -explica M’hamed Abdelouahed Allaoui, president de la Casa Amaziga de Catalunya-. És una cosa seriosa. Ens hi juguem la nostra cohesió dins la diversitat que som”.