El llegat de Lenin en el país de Putin

MoscouQualsevol persona que sigui a Moscou pot anar a visitar la mòmia de Vladímir Ilitx Uliànov, més conegut com a Lenin. La trobarà a la plaça Roja, però no és l’únic lloc de la capital russa on es toparà amb el rostre del líder rus i fundador de la Unió Soviètica. I, de fet, no només a la capital russa. Malgrat que amb la caiguda de l’URSS molts dels monuments del dictador també van caure, es calcula que ara n’hi hauria uns 6.000 repartits per tot Rússia. També és present en mosaics en passos subterranis, edificis públics i estacions de metro. Res a veure, però, amb el paisatge de l’època soviètica, on n’hi havia un en pràcticament cada espai públic.

Al país de Vladímir Putin, ressorgeix de tant en tant el debat sobre què s’hauria de fer amb el cadàver de Lenin. Guennadi Ziugànov, secretari general del Partit Comunista de la Federació Russa, va assegurar que el dia que es retiri -si és que aquest dia arriba- hi haurà “protestes massives”. El debat no parla només de la mòmia, també del seu llegat i de la seva presència en la Rússia d’avui. “Qui no troba a faltar la Unió Soviètica no té cor, qui vol que torni no té cervell”. Aquesta frase se li atribueix al mateix Putin. I, de fet, és amb aquesta sentència amb què es pot resumir la política nacional russa actual: ni rebuig frontal del passat comunista, com sí que han fet països com Polònia o Ucraïna, ni manteniment de grans empreses de propietat pública o de fortes garanties socials.

“Jo crec que no cal tocar-lo. Almenys mentre la vida i el destí de molta gent estiguin relacionats amb ell [...] i relacionats amb els èxits del passat, amb els anys soviètics”, deia fa uns mesos Putin sobre la possibilitat d’aparcar el mausoleu de Lenin. El 2017, l’any en què es va fer una de les últimes enquestes, els russos es mostraven ben dividits sobre què fer amb les restes del revolucionari: un 41% estaven a favor d’enterrar-lo fora de la plaça Roja, mentre que un 41% optaven per mantenir-l’hi.

El nom del passat

El 9 de maig d’un any qualsevol sense pandèmia se celebra la victòria de la Gran Guerra Pàtria (com es coneix aquí la Segona Guerra Mundial), el conflicte que va portar l’exèrcit de la Unió Soviètica fins a Berlín per acabar amb l’amenaça nazi. També se celebren èxits de l’època, com la carrera espacial: cada 12 d’abril es recorda que l’URSS va portar el primer ésser humà a l’espai. Des del Kremlin, el passat soviètic es vol recordar com això: una època en què Rússia era una superpotència, i es fa un esforç per emfatitzar els “èxits” d’aquells anys. Només cal veure el nom que el Kremlin ha triat per batejar la vacuna russa, Sputnik V.

És cert que, fa uns anys, Putin es curava en salut desplegant el relat oficial envers la Revolució d’Octubre de 1917 en què la figura de Lenin sortia malparada. Venia a referir-s’hi com un radical que va sacsejar i malmetre les estructures de l’estat rus i a qui “la història no perdonarà”. Però ben aviat va entendre que calia moderar el to, i més tenint en compte que l’imaginari del seu règim estava ple d’icones d’aquells dies d’octubre. Icones en les quals part de la societat russa segueix emmirallant-se i recreant-se.

Però malgrat exhibir encara bona part d’aquesta parafernàlia comunista -amb l’excepció de Stalin, del qual han desaparegut la majoria de les referències- la Federació Russa no és un país comunista, així com tampoc ho és el seu govern. Encara que no són poques les persones que creuen el contrari i que, com assegurava fa uns dies un periodista conegut, “Vladímir Putin és el líder inobjectable del comunisme mundial”.

Un país comunista?

Al carrer, la desigualtat ha crescut exponencialment des de la dissolució de l’URSS. Les grans empreses estatals van ser venudes al llarg dels anys noranta i van acabar en mans d’uns pocs empresaris, coneguts popularment com “oligarques”, que han arribat a controlar el 35% del PIB nacional a pesar de ser 110 persones. Noms com Roman Abramovich i Arkady Rotenberg controlen grans conglomerats d’empreses, entre els quals també hi ha mitjans de comunicació. Mentrestant, prop d’un 13% dels russos viuen en la pobresa, i les pensions de jubilació, que de mitjana equivalen a 175 euros, són insuficients, cosa que obliga molta gent d’edat avançada a haver de treballar o demanar caritat.

La disparitat també s’ha accentuat entre regions, ja que zones com la ciutat de Moscou tenen un nivell de vida semblant a altres capitals europees, mentre que hi ha regions que arriben a tenir un salari mitjà proper als 400 euros i manca d’infraestructures bàsiques, com és el cas de moltes de les repúbliques caucàsiques o asiàtiques.