La llarga herència de Shinzo Abe

L’atemptat contra Shinzo Abe ha sigut un dels crims de més rellevància política de la història moderna i contemporània del Japó, i parlem d’aproximadament un segle i mig, ja que es considera que el país va entrar en el que anomenem modernitat l’any 1868. I ja, sens dubte, és l’atemptat més important des de després de la Segona Guerra Mundial. Perquè Abe no ha sigut un més dels molts primers ministres que ha tingut el Japó, on aquest càrrec no acostuma a durar més d’un any; ell ha sigut precisament el primer ministre que més temps l’ha ostentat i, a més, en va sortir per problemes de salut, no per haver perdut el favor dels votants. De fet, diuen les males llengües que un cop retirat ha continuat movent els fils del Partit Liberal Democràtic (PLD), cosa que troncaria amb una llarga tradició japonesa, la de tant emperadors com shōguns samurais que havien fet això mateix des del segle XI.

El que és segur és que Abe no era tampoc un qualsevol dins del seu partit, entre altres motius, perquè havia estat fundat pel seu avi, el també primer ministre Kishi Nobusuke, amb la benedicció dels Estats Units. Els estatunidencs, a l'ocupar el Japó després de la Segona Guerra Mundial, volien en un principi acabar amb la ultradreta, que havia portat el país a la guerra, un moviment certament comprensible. Però durant els anys que s’hi van estar, el comunisme va anar estenent-se per l’Àsia oriental, i es va apoderar del gegant xinès l’any 1949. Al mateix Japó, el Partit Socialista va ser el més votat el 1947, i encara que el seu govern de coalició només va durar un any, als Estats Units els va fer més por un Japó d’esquerres que un que tornés a inclinar-se cap a la dreta. Així, les seves polítiques envers la societat japonesa van fer un gir absolut. I és aquí on ens trobem l’avi Kishi, presoner des del 1945 com a sospitós de crims de guerra de classe A, igual que altres membres del govern japonès al qual ell havia pertangut com a ministre. Però el van treure de la presó l’any 1948 i es va poder tornar a dedicar a la política el 1952, quan els estatunidencs van marxar, deixant-li com a encàrrec unificar els partits de dretes en un únic partit. I així és com va néixer el PLD, hegemònic a la política japonesa des del 1955. Kishi Nobusuke, per cert, també va patir un atemptat, dies abans de deixar el càrrec, quan un membre de la ultradreta el va apunyalar a la cama.

Aquest cas de diferents generacions de polítics dins d’una mateixa família no és res gens estrany al Japó, tot al contrari. De fet, no és ni tan sols l’únic cas dins del govern d’Abe, i n’hi ha un d’encara més significatiu, el del seu vice primer ministre, Asō Tarō, que havia sigut primer ministre ell mateix entre el 2008 i el 2009. Asō era net de Yoshida Shigeru, que havia ocupat el càrrec primer entre el 1946 i el 1947 i, després, entre el 1948 i el 1954, l’artífex de l’anomenada “doctrina Yoshida”, que va marcar la política exterior durant dècades.

Però aquí no acaben els vincles politicofamiliars, perquè l’avi Yoshida era al seu torn net d’Ōkubo Toshimichi, un samurai dels considerats com a pares fundadors del Japó modern, els que van enderrocar el govern dels shōguns Tokugawa i van crear el primer govern a l’estil occidental. L’avi de Kishi Nobusuke –és a dir, el rebesavi d’Abe–, encara que en aquest cas no era un personatge il·lustre com Ōkubo, també era del mateix grup. Van ser modernitzadors en tot el que està relacionat amb la creació d’institucions, la industrialització i la tecnologia, però molt conservadors pel que fa als valors: “Esperit japonès, coneixement occidental”, deien.

Un país conservador

 Així, el Japó resultant és un país políticament conservador que ha anat enllaçant governs d’antics samurais tradicionalistes a finals del XIX i principis del XX, amb governs militaristes en les dècades del 1930 i el 1940 i, finalment, governs de dretes del PLD. I amb una població tan envellida, tot apunta que la tendència continuarà. Malgrat aquesta hegemonia conservadora, la grandíssima majoria d’atemptats polítics durant tot aquest temps han estat perpetrats per individus o organitzacions d’ultradreta. A vegades en contra de líders d’esquerres, com l’assassinat d’Asanuma Inejirō, secretari general del Partit Socialista del Japó, l’any 1960, però d’altres en contra de polítics de dretes, per considerar que no ho eren prou. Les motivacions d’aquest atemptat encara no s’han aclarit, però fa molta por pensar que algú hagi pogut considerar Abe massa poc conservador.

Jonathan López-Vera és doctor en història japonesa