L’infern de la presó subterrània de Líbia

Una parella eritrea i un jove de Libèria descriuen com funciona el centre clandestí de Bani Walid

L’infern de la presó subterrània de Líbia
Cristina Mas
25/03/2018
4 min

BarcelonaGebru Gebretinsa i la seva dona, Letebrhan Tesfagaber, van haver de marxar d’Eritrea l’abril del 2015. Ell era soldat i havia tingut problemes amb els seus superiors. “Tenia por que m’empresonessin i vam marxar corrents; ens va semblar més segur deixar els nens a casa amb els avis: a la frontera hi ha soldats i disparen contra tot el que es mou a la nit”, recordava a bord de l’ Open Arms el 16 de març, l’endemà que l’embarcació de l’ONG badalonina els rescatés a 73 milles de la costa de Líbia. Quan van marxar, el seu fill gran tenia 6 anys, i la petita, 3. Només esperaven el moment de dir-los que havien arribat sans i estalvis a Europa. Volen anar a la Gran Bretanya, on ell espera trobar feina de mecànic per poder tornar a reunir la família.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Primer van anar a parar al camp de refugiats d’Adi Harush, a Etiòpia, on viuen unes 27.000 persones. S’hi van estar un any. Després van continuar fins a la capital del Sudan, Khartum, on ell va treballar durant uns mesos per reunir els diners per pagar als traficants que els havien de fer creuar el desert del Sàhara. Allà va néixer el petit Saron, que mirava encuriosit amb els ulls oberts com plats com la Inés García, infermera voluntària d’Open Arms, feia bombolles de sabó per distreure les criatures en el trajecte fins a Sicília, on van poder desembarcar el 17 de març.

La família va haver de pagar 5.000 dòlars per creuar el desert del Sàhara en un camió ple de gom a gom. “Vam tenir un accident i hi van morir tres persones”, recorda ella. Els traficants sudanesos els van deixar abandonats al desert fins que dos dies després van aparèixer uns vehicles totterreny des de Líbia que els van portar directament a la ciutat de Bani Walid, a l’interior de Líbia, on els van empresonar en un lloc de detenció clandestí.

“Ens van tancar allà i ens van dir que si no pagàvem tres mil dòlars no ens deixarien anar. No hi havia aigua potable i ens donaven macarrons bullits per menjar, cada dia el mateix. Quan els vam dir que no teníem diners ens van obligar a trucar a la nostra família mentre ens aplicaven descàrregues elèctriques als peus perquè sentissin com cridàvem”. Finalment van aconseguir els diners i van poder sortir, però al cap de dos mesos els van tornar a empresonar. Aquest cop van haver de pagar sis mil dòlars per la seva llibertat. “És un lloc amagat sota terra, amb prou feines vèiem la llum del sol. No hi havia metge ni res i el Saron es va posar malalt i no menjava. Ens vigilaven almenys deu persones: n’hi havia que et cremaven amb les cigarretes”.

Per a la mare, el principal temor era la tuberculosi. “Allà està tothom amuntegat; quan algú comença a tossir la malaltia es transmet a tothom. No hi ha metge ni medecines”, relatava.

Sekou Sherif, estudiant liberià rescatat el 15 de març, a bord de l'Open Arms. XAVIER BERTRAL

Sekou Sheriff, un estudiant liberià de 19 anys, ha fet el camí tot sol. Va marxar de Monròvia el maig del 2016 amb l’objectiu d’estudiar informàtica i va creuar Guinea, Mali, Algèria i el Marroc. Dues vegades va intentar saltar la tanca de Melilla, però la policia marroquina el va atrapar. Va veure que no se’n sortiria i va decidir provar sort per una altra ruta. Se’n va anar cap a Algèria, i d’allà, a Líbia. Rescatat d’una pastera diferent que la dels eritreus, el seu relat de l’infern de Bani Walid és el mateix. “Em van ficar en una presó, però no era de la policia, era de la màfia. Estàvem en un gran soterrani. Hi havia homes, dones i criatures. Els guàrdies ens pegaven amb les culates dels AK-47 i els RPG. Davant meu li van disparar un tret a la cara a un noi. No els importa res. Quan maten o mor algú el deixen tirat a la sorra del desert”, explica. Sis mesos després es va poder escapar. Va fugir a Trípoli i va trobar feina en una empresa que organitzava casaments: “Vaig treballar durant tres mesos col·locant rams de flors, però no em van pagar res”. Després va fer de fuster: havia de reunir 400 dòlars per pagar un lloc en una pastera amb destí desconegut al Mediterrani central. El primer cop van sortir d’una platja de Zlintan: eren unes 150 persones. “Ens van atrapar els guardacostes i ens van portar al port de Misrata. Després vaig treballar per a una milícia carregant armament”. El segon intent també va fracassar i va haver de treballar tres mesos més en un supermercat fins que va poder pagar per tercer cop als traficants. “Tenia molta por de morir al mar. Entrava aigua a la barca i pensava que ens ofegaríem tots”. A Facebook, des de Sicília, ha actualitzat el seu estat: “No perseguia el somni, el vaig planificar”. El seu somni: trobar el seu padrastre, que viu a Espanya.

stats