El rescat de migrants a Líbia, en mans de milícies

TunisSet anys després de l’aixecament que va posar fi al règim de quatre dècades de Muammar al-Gaddafi, tres governs pugnen pel poder a Líbia: un a Tubruk, a l’est del país, i dos a Trípoli, un dels quals és reconegut per l’ONU. És amb aquest últim amb qui Brussel·les, i sobretot Roma, manté una relació cada vegada més estreta davant la necessitat de gestionar l’anomenada “crisi migratòria” al Mediterrani central.

A finals d’octubre del 2016, fins a 89 cadets i oficials libis van formar el primer grup que va rebre entrenament en el marc de l’anomenada operació Sophia -la missió naval conjunta de la Unió Europea (UE)- per combatre el tràfic d’éssers humans i armes al Mediterrani central. Aquest entrenament es va dur a terme malgrat que organismes com la Missió de les Nacions Unides a Líbia assegurava tenir “proves concloents” que membres d’institucions líbies i alguns funcionaris locals [inclosos els del govern libi reconegut per la mateixa ONU] participaven en el contraban i el tràfic de persones. Aquest periodista ha contactat unes quantes vegades amb la missió Sophia per saber la seva versió sobre aquesta contradicció, però s’han negat a fer declaracions. En canvi, qui sí que ha parlat és Antti Hartikainen, que ara és el director general de les fronteres finlandeses però que el 2013 era el màxim responsable a Líbia de la Missió per a l’Assistència de Fronteres de la UE (EUBAM). Aquesta missió va activar un projecte que també incloïa l’entrenament dels guardacostes libis.

Cap mena de coordinació

Hartikainen va admetre que aleshores la guàrdia costanera a Líbia ja no tenia cap mena de comandament central. “Més que d’una flota coordinada parlem d’unitats que actuen de manera independent”, assegurava l’oficial, cosa que l’ARA ha pogut comprovar sobre el terreny: la guàrdia costanera d’una ciutat no té cap mena de coordinació amb la d’un altre lloc.

Malgrat aquestes acusacions tan greus i els nombrosos incidents que s’han registrat entre els guardacostes libis i les ONG que participen en missions de rescat al Mediterrani, el Consell d’Europa ha prorrogat, per segona vegada, el mandat de l’operació Sophia, fins al desembre d’aquest any. Durant gairebé els dos últims anys, a la vegada que s’ha donat suport econòmic i logístic als guardacostes libis, s’ha engegat una campanya de desprestigi contra les ONG que treballen a la costa líbia. Per exemple, a la primavera del 2017 Fabrice Leggeri, director de Frontex (l’agència europea que s’encarrega de les fronteres exteriors), va arribar a qualificar les ONG de “taxis per als traficants d’éssers humans”, i el fiscal de Catània va anar més lluny acusant les organitzacions humanitàries de rebre finançament dels traficants. Ningú en va aportar proves, però els mitjans de comunicació i les més altes institucions es van sumar al setge contra les ONG. Òscar Camps, director de Proactiva Open Arms, atribueix aquesta campanya al fet que les associacions de rescat s’han convertit en “testimonis incòmodes del que està passant”. Arran del setge, la flota humanitària s’ha reduït a un terç de la dotzena de vaixells que van arribar a participar en missions de rescat.

Finançament de màfies

A la tardor del 2017, l’última aposta italiana va ser pagar una de les màfies de tràfic de persones a la localitat líbia de Sàbrata perquè aturés tant la seva activitat com la d’altres màfies que li feien la competència. Aquella expeditiva “externalització de les fronteres” es va convertir en la mesura més efectiva fins ara per tallar el flux migratori cap a Europa, tot i que Amnistia Internacional va denunciar que Itàlia havia arribat a “acords amb fosques associacions i autoritats corruptes a Líbia”. El resultat també va ser l’esperat: Sàbrata, el número u indiscutible durant anys en la llista de “pobles pastera”, ha cedit el lloc a altres localitats com Garabuli i Khums, totes dues a l’est de Trípoli.

El tancament dels ports ha representat un cop més. El 10 de juny passat el ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, ho anunciava amb un “Itàlia també diu no a la immigració il·legal i al tràfic de persones”, cosa que va obligar el vaixell humanitari Aquarius a desembarcar al port de València els migrants que havia rescatat. Quinze dies més tard, Salvini feia una visita llampec a Trípoli per reunir-se amb el seu homòleg libi, a qui va proposar establir “centres de processament” d’immigrants al sud del país.

La vigília d’aquella trobada havien salpat nou pasteres des de Khums, localitat líbia que disposa d’efectius d’una guàrdia costanera que va rebre entrenament de la UE. Curiosament, els guardacostes no van interceptar cap de les pasteres. En canvi, hores després el Centre de Coordinació de Rescat Marítim (CCRM) de Roma va demanar a aquests mateixos guardacostes que intervinguessin en el rescat de les pasteres i va rebutjar l’ajuda d’Open Arms, tot i que el vaixell de l’associació era a la zona on hi havia les barcasses, segons va denunciar Òscar Camps. Mentrestant, el vaixell de l’ONG alemanya Lifeline navegava sense rumb arran de la negativa de Malta i Itàlia a permetre el desembarcament dels 230 refugiats que duia a bord, i l’avioneta de l’ONG francesa Pilots Volontaires era retinguda a Lampedusa. Així, els guardacostes libis van salvar uns 1.000 individus poques hores abans de l’arribada de Salvini a Trípoli. Aquesta operació va servir per escenificar la suposada eficàcia dels efectius libis.

Zona de rescat

El 28 de juny la jurisdicció líbia de facto feia un pas més cap a l’oficialització quan l’Organització Marítima Internacional (OMI) -encarregada d’establir normes del transport en el mar- anunciava la inclusió a la seva base de dades de les coordenades enviades per Trípoli per crear una zona de rescat marítim líbia. Ja el juliol del 2017 el govern libi reconegut per l’ONU va traslladar a l’OMI la petició de crear una zona de rescat marítim fins a 74 milles de la seva costa. Un requisit imprescindible per reconèixer una zona de rescat és que el país interessat disposi d’un CCRM, però Líbia no en té. Trípoli va acabar retirant la petició cinc mesos després, i fins i tot Frontex va haver d’admetre que la suposada “zona de rescat líbia” havia sigut una iniciativa “unilateral” de Trípoli, que no tenia reconeixement legal.

Amb l’eventual suport oficial de l’OMI, actualment els nombrosos casos de devolucions “en calent” de l’armada italiana denunciats per les organitzacions humanitàries quedarien així arxivats, perquè en teoria Líbia compliria aleshores amb la legalitat internacional del mar.