Líbia, el país que fa de tap de la immigració a la UE

TrípoliÉs el resultat més evident d’un projecte personal dissenyat pel ministre de l’Interior del GNA, Fathi Bashaga, original de la veïna ciutat estat de Misrata, que ha aconseguit unificar la vigilància de Trípoli i col·locar-la en mans de la policia: nous agents sense armes -entre ells dones amb immaculats vestits blancs- patrullen per les cantonades.

Dissipades les ombres de la nit, encara tòrrida i humida, pot apreciar-se l’altra novetat que recorda els temps en què Gaddafi arruïnava Líbia i la fortuna energètica li permetia desafiar Occident i somiar amb el virregnat de l’Àfrica. Des de fa mesos, un cop complerta la primera crida a l’oració, rotondes i carreteres tornen a omplir-se de migrants subsaharians ajupits al costat de les seves eines esperant un camió al qual pujar per guanyar-se un jornal, com feien en temps del tirà, per poder enviar una mica de diners a la família. Amb la caiguda del sàtrapa, aquestes imatges van quedar limitades a ciutats com Zawiya o Zuwara, trampolins de la migració irregular cap a Europa, on els migrants, atrapats en el parany dels contrabandistes, es veien obligats a comprar cada dia amb la suor de les seves mans plenes de durícies una part de l’arriscat -i en nombroses ocasions mortífer- passatge pel Mediterrani.

Una foto vella que no canvia

No vol dir que la fotografia actual del magre negoci de la migració irregular hagi canviat a Líbia. És el mateix daguerreotip compost de sang, ambició, feixisme, supèrbia i insolidaritat que han acolorit a mà els contrabandistes i el discurs de l’extrema dreta que cala a Europa. Les xifres així ho demostren. Segons l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), més de 600 migrants han mort ofegats en els nou primers mesos d’aquest any al Mediterrani quan perseguien un somni de prosperitat a bord d’una embarcació fràgil, precària fins al límit perquè els mateixos contrabandistes saben que mai arribarà a la destinació que els seus ocupants anhelen; al voltant de 5.000 estan detinguts en centres d’internament controlats per milícies armades tant a la mateixa Trípoli com en altres ciutats del nord i en les àrees en combat al voltant de la capital, exposats als trets com va passar aquest juliol al centre controlat per la milícia de Tarhouna, on 53 migrants van morir en un bombardeig.

L’última tragèdia va passar gairebé inadvertida per als mitjans fa uns dies. Dijous, un migrant d’origen sudanès va morir víctima dels trets en un incident amb la Guàrdia Costanera líbia, finançada i entrenada per Europa. Segons funcionaris de la IOM, l’home va rebre un tret quan després que la seva pastera fos interceptada per una patrullera i desembarcat al port d’Abusitta, la policia intentava que ell i els 102 nàufrags que l’acompanyaven tornessin als inhòspits centres de detenció dels quals pretenien fugir.

L’enèsim drama no és només un record de les violacions sistemàtiques dels drets humans que pateixen els migrants, especialment a Líbia, i de les miserables condicions a les quals tracten de sobreviure a l’antiga Jamahariya, atrapats primer a les fètides cel·les de les màfies que es lucren amb les seves desgràcies i els seus somnis, i amuntegats després en els centres de detenció que contribueix a finançar Europa, que al nord d’Àfrica ha optat per una política de militarització i gendarmeria similar a la que comparteix des de fa anys amb Turquia en l’anomenada ruta oriental. També suposa un nou episodi del pols que manté el govern libi de Trípoli, i més explícitament la criticada Guàrdia Costanera líbia, amb les organitzacions humanitàries que treballen a la regió. “La presència de les ONG és una de les causes principals que fan que augmenti la migració. Són cavalls de Troia que s’utilitzen per entrar a l’Àfrica i xuclar els seus recursos. Crec que hi ha connexions amb les ONG i amb les bandes que hi ha a l’Àfrica”, assegura a la seva oficina a Trípoli el coronel Qasem Ayoub, portaveu del citat cos militar libi. “Totes les ONG treuen un benefici d’aquests migrants i per això no volen que acabem amb aquest problema. La migració a la Mediterrània no és real, la causa no és el contraban, hi ha altres causes”, es queixa Ayoub, que al·ludeix a una suposada conspiració neocolonialista d’Europa en la qual es barregen polítics ultraconservadors, periodistes sense escrúpols, contrabandistes i ONG amorals.

“Europa vol la migració, però no vol una migració massiva, sinó regulada. Per això el que busca és un territori en què poder crear un filtre, perquè no tots els que migren són persones sense recursos, hi ha altres perfils diferents. Així pot triar els millors, els que tenen estudis i li serveixen”, subratlla. “I després hi ha les ONG i la premsa, que sempre ajunta les paraules Líbia i immigració, que parlen del patiment dels migrants, però mai del patiment dels libis. Diuen que la situació és perillosa a Líbia, però no fan res per tancar les fronteres que tenim al sud. Deixen que els migrants surtin dels seus països, amb pau i estabilitat, perquè vinguin a Líbia i només quan arriben aquí parlen dels drets humans. Les ONG volen crear ciutats de migrants a Líbia”, insisteix l’oficial, que és especialment crític amb la tasca de l’Organització Internacional de les Migracions.

“Si el migrant vol tornar, nosaltres no el podem enviar de tornada, no podem fer-ho sense els permisos d’aquestes ONG. Nosaltres voldríem oferir unes condicions millors als migrants, però no tenim capacitat per a tants”, denuncia Ayoub abans d’assegurar que l’ajuda militar que els arriba d’Europa és escassa i obsoleta. “Sabem com és de difícil mirar de controlar un territori tan gran, i ens hem adonat que no podem fer-ho sols. Però crec que aquest any hem treballat bé perquè hem aconseguit reduir el setanta o vuitanta per cent [dels migrants] respecte a altres anys. Sabem que estem en el camí correcte perquè veiem com, al mateix temps, augmenta la migració irregular a l’Àfrica occidental, al Senegal, al Marroc”, destaca. “Però no només això, no treballem únicament amb els migrants, treballem contra la cultura de la migració, contra aquesta idea que tenen els migrants de «Ens farem a la mar perquè ens rescataran les ONG i ens portaran a Europa», contra la idea que la solució és al mig del mar”, conclou.

El discurs revela un tercer problema: des de totes dues ribes molts segueixen i seguiran veient el Mediterrani com una oportunitat -uns per fugir de l’opressió, uns altres per enriquir-se amb la misèria- malgrat que els libis recuperin la rutina gaddafista i el ressò de la guerra s’esmorteeixi en el bullici de la vida.

Aquest reportatge ha estat possible gràcies a la beca Dev Reporter atorgada per La Fede en col·laboració amb Novact