Líbia, un estat fallit amb bases jihadistes
Després de 4 anys de combats, l’ONU encara confia en una solució política
El CaireMés de tres anys després de la guerra civil que l’octubre del 2011 va culminar amb la caiguda del règim de Muammar al-Gaddafi i el seu assassinat, Líbia ha tornat a fer disparar les alarmes de la comunitat internacional. La decapitació a mans de l’Estat Islàmic (EI) de 21 cristians coptes egipcis la setmana passada, sumada al caos polític que experimenta el país i a un nou repunt de la immigració il·legal cap a Europa, ha reforçat la idea que s’ha convertit en un estat fallit, tot un malson tant per als països del sud d’Europa com per als seus veïns àrabs. El Consell de Seguretat de l’ONU es va reunir dimecres per discutir la situació a Líbia a petició d’Egipte, que va demanar un aixecament de l’embargament d’armes a l’executiu libi. Però de moment l’ONU prefereix apostar per una solució política.
Sense control del territori
El coronel Gaddafi no va voler mai construir un estat fort per por de perdre el control de les seves institucions. Tanmateix, des del final de la guerra civil l’estat és pràcticament inexistent en un país amb la seva sobirania esquinçada en desenes de regnes de taifes. N’hi ha tants com milícies que no han volgut desmobilitzar-se un cop acabat el conflicte bèl·lic. Aquests grups armats, que es disputen violentament el domini del territori, imposen la seva llei.
Les autoritats ni tan sols controlen els principals enclavaments des del punt de vista geoestratègic, ni les instal·lacions vitals del país, com els pous de petroli. Aquesta ha sigut la principal font d’ingressos de la Líbia contemporània, i representa més del 90% del pressupost públic. A causa de la inseguretat que pateix el país, actualment Líbia exporta 300.000 barrils de petroli al dia, lluny de la xifra d’1,6 milions prèvia a la revolució de fa 4 anys. Se’l considera un estat fallit.
Un país, dos governs
El caos polític s’ha agreujat després de l’estiu. Els partits i milícies perdedors de les eleccions del mes de juny no van acceptar la derrota, la qual cosa ha desembocat en l’existència de dos Parlaments i dos governs. Un bàndol té la seu a Trípoli, la capital, i l’altre a Tubruq, una ciutat de l’est. La seva pugna no només és política, sinó que també té una dimensió bèl·lica. Cadascun compta amb el suport d’una robusta coalició militar de milícies i de certs sectors de l’extint exèrcit nacional.
El fet que el govern de Trípoli compti amb el suport de moviments islamistes l’ha situat en el punt de mira d’Egipte i l’Aràbia Saudita. Tots dos són partidaris d’una solució militar i han ajudat les tropes lleials a Tubruq, liderades pel general Khalifa Haftar. En canvi, Bernardino León, el mediador de l’ONU, així com diversos països occidentals, defensen una solució política basada en un govern d’unitat nacional.
L’enfortiment de l’Estat Islàmic
L’ensorrament de l’Estat Islàmic l’han aprofitat diversos grups jihadistes per situar-hi les seves bases i camps d’entrenament. Aquest risc és evident des del setembre del 2012, quan un grup de milicians van assaltar el consolat dels Estats Units a Bengasi. El grup més sanguinari és la filial líbia de l’Estat Islàmic (EI). L’EI s’ha fet fort a les ciutats costaneres de Sirte, al centre del país, i Derna, a l’est. És precisament en el primer d’aquests enclavament on va segrestar els 21 cristians coptes que després van ser brutalment decapitats la setmana passada. Oficialment, el govern de Trípoli s’ha desvinculat de l’EI, però el grup podria tenir les simpaties d’alguns dels moviments islamistes afins a l’executiu.
El repunt de la immigració
Tenint en compte la precària situació a Líbia, no resulta estrany que en les últimes setmanes s’hagi intensificat el nombre d’embarcacions que surten de les seves costes transportant immigrants cap a Itàlia. La majoria no són ciutadans libis, sinó immigrants estrangers que fugen atemorits.
Segons els experts, el fet que Itàlia hagi retallat el pressupost i els efectius dels equips marítims de salvament no ha servit per dissuadir el trànsit de pasteres. D’acord amb dades de l’ONU, el nombre d’immigrants interceptats a les costes italianes ja ha crescut un 66% en comparació amb el 2014. Si continua aquesta tendència, es podrien superar les 3.200 persones mortes l’any passat travessant el Mediterrani. Tanmateix, no és aquesta la preocupació que ha portat la comunitat internacional a plantejar-se un canvi de política, sinó la por que l’EI infiltri els seus militants en les pasteres que s’enfilen cap a Europa.