L’èxode dels iazidites al mont Sinjar

Fishkhabour (Iraq)Com somnàmbuls avançant sota un sol ardent, una família iazidita rere l’altra travessaven l’estret pont que creua el riu, la frontera natural entre Síria i l’Iraq, i arribaven en terres iraquianes gairebé sense saber on eren o cap on anaven.

Molts es van aturar per mirar enrere, intentant trobar familiars perduts entre tot aquell torrent de gent que creuava el pont. “Estem esperant la família del meu germà”, va dir Sabri Cabro. “Ens han dit que ja havien baixat la muntanya, però anaven darrere nostre”, va afirmar.

A mesura que el torrent de iazidites descendia de les muntanyes del Sinjar, on havien quedat atrapats després de fugir dels milicians sunnites de l’Estat Islàmic, la gravetat de la seva tragèdia s’anava fent cada cop més evident.

Moltes famílies han quedat separades, algunes mentre fugien cap a les muntanyes, d’altres mentre les baixaven. La majoria no tenen on anar, estan deshidratades i famèliques i, com que van fugir sense res, depenen totalment de la generositat de la població local. Els iazidites van intentar creuar el mont Sinjar per arribar fins a territori kurd, ja que els milicians sunnites han bloquejat la resta de frontera entre l’Iraq i el Kurdistan.

El camp de refugiats de Bajid Kandal, gestionat per l’ONU, és el més pròxim a la frontera. Ara mateix ja acull més de 20.000 persones, i la setmana que ve se n’haurà acabat de construir un altre igual de gran just al costat.

Sense aigua ni menjar

Diumenge molts iazidites es van desmaiar tan bon punt van aconseguir creuar el pont, mentre buscaven un tros d’ombra on refugiar-se del sol i visiblement més exhaustos que els que havien arribat un dia abans.

Mafrix Shaffadine, que es va escapar d’un poble del sud del mont Sinjar, va explicar la difícil decisió d’abandonar la muntanya. I és que uns quants familiars no van ser capaços d’emprendre el descens. “La meva tieta no l’he pogut rescatar -va dir-. L’hem hagut d’abandonar”.

La situació per als que es queden a la muntanya és encara més greu. Abu Khadija, un membre de l’ISIL que viatjava pel mont Sinjar, va escriure per internet que havia vist “dones i nens iazidites morint-se de set i de fam”. “Amb els meus propis ulls he vist el seu últim alè; aquesta escena ha despertat tot el meu dolor i els meus laments”, confessava.

Tot i que la majoria de famílies van abandonar les seves cases a la nit, després de sentir trets i d’haver rebut trucades de veïns que avisaven de l’avanç dels combatents de l’ISIL, algunes van fugir de dia i van topar-se amb punts de control de les milícies sunnites.

La família Caro, que va fugir ahir de Zurava, va explicar que conduïen cap a Síria quan van adonar-se que l’ISIL havia bloquejat les carreteres. Quan els combatents, emmascarats, es van acostar al cotxe, el pare dels Caro es va pensar que els dispararien. “En canvi, van ser educats, no ens van cridar ni insultar. Només ens van demanar que ens féssim musulmans”, va afegir. “Els vaig dir que som gent pacífica, i que no volem canviar la nostra fe”.

Els milicians van ordenar a la família que fes mitja volta. Com que tenien por de morir i es van tornar a negar a canviar de religió, els Caro van decidir fugir a la muntanya.

L’exigència de conversió és una de les demandes principals dels combatents de l’ISIL. Segons el ministre dels Drets Humans iraquià, els milicians han matat almenys 500 iazidites a la regió del Sinjar. Per als que encara són a la muntanya, la principal esperança és deixar-se guiar cap al nord pels iazidites armats, fins a una ruta segura prop de la frontera siriana. El líder dels combatents, Qassim Sheishu, s’ha convertit en un heroi dels iazidites en èxode.

Molts dels iazidites van fugir amb mòbils i, encara que a la muntanya no hi hagi electricitat, han aconseguit carregar-los amb les bateries d’uns cotxes. És a través d’aquests mòbils que el govern nord-americans manté el contacte amb la població refugiada a la muntanya.