L'excepció tunisiana: de la revolta al consens

BarcelonaA Síria l'aixecament popular contra Al-Assad s'ha convertit en una guerra civil que ha provocat 150.000 morts. Egipte s'encamina cap a la setzena dictadura militar amb la candidatura del mariscal Al-Sissi a les eleccions presidencials i una Constitució (la segona en tres anys) aprovada per un sospitós 98% de vots favorables. I Líbia està immersa en el caos de les milícies. Mentrestant, sense ocupar espai a les portades de la premsa internacional, Tunísia, el bressol de la Primavera Àrab, ha fet els primers passos per consolidar la transició democràtica. Tres anys després de la caiguda de Ben Ali, el petit país mediterrani ha aprovat una Constitució àmpliament consensuada entre les forces polítiques representades a l'Assemblea Constituent. L'acord inclou un govern tecnocràtic que portarà el país a les urnes.

Una Constitució sense precedents al món àrab

El text constitucional és inèdit al món àrab: declara el caràcter civil de l'estat, reconeix la llibertat de consciència, consigna la igualtat de la dona (fins i tot n'estableix la paritat en els organismes electes) i no preveu la xaria com a font de dret. De fet, la Constitució no trenca, sinó que evoluciona, la carta magna heretada de la "dictadura il·lustrada" de Habib Bourguiba, als anys 60. Però el més significatiu és que hagi estat aprovada en un Parlament dominat pels islamistes d'Ennahda. En un sentit, és una demostració pràctica que l'islamisme pot ser "democràticament domesticat". Per Senén Florensa, exambaixador espanyol a Tunis i director de l'IEMed, l'exemple tunisià "té transcendència a tot el món àrab, perquè és un exemple en positiu que pot demostrar que l'islam no és incompatible amb la democràcia".

Els islamistes accepten fer un pas enrere

Des del primer dia l'onada revolucionària al nord d'Àfrica va tenir una dimensió transnacional. El cop d'estat que va derrocar el president egipci Mohammed Mursi el 3 de juliol, i que va instrumentalitzar el descontentament popular amb el primer govern dels Germans Musulmans, també va tenir conseqüències a Tunísia. "El que va passar a Egipte va ser un toc d'atenció per als islamistes tunisians: i alguns es van adonar que no n'hi ha prou amb la conquesta immediata del poder", explicava fa uns dies en una entrevista a Le Monde la historiadora Leyla Dakhli. S'ha evidenciat que Ennahda -igual que la resta de formacions polítiques- no és un partit monolític i, a diferència dels seus coreligionaris egipcis, han entès que no podien monopolitzar el poder en la transició. L'ombra dels atemptats salafistes d'Ansar al-Sharia que s'alimenta de la inestabilitat a la veïna Líbia ha plantejat un problema desconegut fins ara per als tunisians.

Acord entre partits per tancar la transició

La Constitució i el nou govern transitori són el resultat del "diàleg nacional", acordat per totes les forces polítiques de l'Assemblea Constituent. La poderosa Unió General de Treballadors Tunisians (a diferència d'Egipte, un sindicat molt potent i relativament independent) ha estat el mediador, amb la patronal, per trobar una sortida al bloqueig polític en què es va instal·lar el país fa gairebé un any, després de l'assassinat del líder opositor Chokri Belaïd. El primer aniversari de l'atemptat posarà a prova el govern interí del nou primer ministre, Mehdi Jomaa. És significatiu el rentat de cara d'un sector de l'antic règim, encapçalat per Béji Caïd Essebsi, exprimer ministre de Ben Ali que ara lidera el partit conservador Nidà Tunis, amb el qual l'esquerra del Front Popular ha fet pinça contra el govern islamista.

L'estat profund no s'ha depurat

L'emoció per la nova carta magna no amaga que la justícia transicional és una de les assignatures pendents en el camí de Tunísia cap a la democràcia. No s'ha depurat la justícia, ni la policia, i tampoc s'ha castigat els responsables de la repressió. Dels arxius de trenta anys de dictadura només en va sortir l'anomenat Llibre negre, que destapava les tarifes que cobraven periodistes i escriptors (amb noms i cognoms) per fer la gara-gara al dictador.

La impunitat fa que molts entonin el "no era això". "El policia que va assassinar cinc joves en els primers dies de la revolució va ser condemnat a 10 anys de presó, i ara ens assabentem que ha sortit al carrer: mai ens ho hauríem imaginat", denunciava a l'ARA Hajji Mounir, sindicalista de Regueb, un poble veí de Sidi Bouzid, on Mohamed Bouazizi es va immolar i va desencadenar el tsunami democràtic.

Atur, misèria i inflació amenacen l'economia

L'acord constitucional no aborda el principal problema dels tunisians: l'atur, la manca de futur dels joves i la corrupció. Amb la inestabilitat va caure el turisme i van fugir les inversions, i el Pla Marshall que va prometre Europa no ha arribat mai. L'FMI va alliberar ahir el primer tram d'un crèdit de 1.100 milions d'euros, que engreixarà el deute extern. Santiago Alba, filòsof madrileny establert a Tunis, alerta que "el joc polític no deixa de ser una pantalla que oculta les altres dues forces decisives: la d'un aparell d'estat que ha canviat poc o gens des de la caiguda de Ben Ali, i la d'una població molt castigada i en revolta permanent contra la inflació, l'atur i la misèria i que continua reclamant els fruits de la revolució".

Tres anys de revolució

Gener del 2011

Ben Ali fuig del país cap a l'Aràbia Saudita després de dues setmanes de protestes.

Març del 2011

El general Rachid Ammar ordena dissoldre l'acampada de la Kasbah davant del palau presidencial, que havia fet caure quatre governs. Comença la crisi de refugiats de la guerra de Líbia. Milers de joves fugen en pastera a Lampedusa.

Octubre del 2011

Primeres eleccions lliures. Triomf dels islamistes d'Ennahda.

Novembre-desembre del 2011

Es reuneix l'Assemblea Constituent per elaborar la nova carta magna. Moncef Marzouki, activista dels drets humans, és escollit president.

Febrer del 2013

Assassinat de Chokri Belaïd, líder del Front Popular. Vaga general i dimissió del govern.

Maig del 2013

Enfrontaments entre policies i grups salafistes.

Juliol del 2013

Assassinat de Mohamed Brahmi.

Octubre del 2013

Inici del "diàleg nacional" entre govern i oposició.

Gener del 2014

Govern tècnic i nova Constitució.