L’Esperit d’Armènia
Escric aquestes paraules des d’Istanbul, just abans de l’assaig del concert 'L’Esperit d’Armènia', que interpretem amb altres músics armenis i turcs per recordar les víctimes dels tràgics fets que van començar el 24 d’abril del 1915.
Recordem algunes xifres i fets: uns mesos abans, a finals del 1914, la població armènia dins l’Imperi Otomà representava, segons el patriarcat armeni, uns dos milions d’habitants; avui, a Turquia, només hi queden uns 60.000 armenis. De les 2.500 esglésies i 400 monestirs armenis, només 40 esglésies han sobreviscut, de les quals 34 a Istanbul. Aquesta ciutat, on la població el 1914 era majoritàriament cristiana, va ser l’únic lloc de Turquia on grecs i armenis van poder continuar vivint. Ben aviat, però, van ser sotmesos a una violència d’estat devastadora, i molts, juntament amb la majoria dels que vivien arreu del país, van ser deportats, massacrats, torturats, degollats i penjats, a l’ombra d’un conflicte pitjor, i van esdevenir les víctimes del primer genocidi del segle XX.
Commemorar aquest centenari no significa només tenir un record d’aquests fets i per a aquestes víctimes. Ens revela també moltes coses que concerneixen els vivents, i posa una llum molt crua sobre la civilització moderna i sobre alguns dels seus grans fracassos: no solament no s’ha fet justícia a les víctimes, sinó que, a més a més, s’ha tolerat un segle de denegació del crim per part de Turquia, i al mateix temps hem acceptat la indiferència dels observadors. Si l’oblit i la denegació perduren, serà com si tornessin a deixar morir una segona vegada totes aquelles víctimes.
Poques coses han canviat
1915-2015: malauradament, poques coses han canviat... L’hostilitat envers els armenis continua, cent anys després, i provoca noves devastacions: bloqueig dels acords i la negativa a ratificar els protocols signats el 2009 per a la normalització de les relacions entre Turquia i Armènia, atac del poble armeni de Kessab a Síria, destrucció del memorial de la ciutat siriana de Deir al-Zor, l’únic monument dedicat a les víctimes del genocidi (dinamitat el 18 de setembre del 2014), etc.
Per sort, però, també hi ha signes positius: un 36% dels turcs de 18 a 26 anys sembla que són favorables a un reconeixement del genocidi armeni. També després d’uns quants decennis de silenci, sembla que la Turquia moderna comença a retrobar la memòria dels armenis. Això es produeix gràcies al treball d’un grapat d’homes i dones coratjosos com Ragip Zarakoulo (defensor dels drets humans i editor) i la seva dona, i sobretot gràcies al periodista turcoarmeni Hrant Dink (assassinat davant l’edifici del seu diari el 2007), que, amb paraules simples, va cridar l’atenció de la població turca sobre la qüestió armènia: “Hi havia un poble anomenat els armenis que vivia en aquestes terres, i ja no és aquí. Què li va passar?” Cal continuar aquestes tasques a favor d’una presa de consciència millor i definitiva sobre aquesta qüestió per tal d’arribar a “un reconeixement alliberador de la història del genocidi armeni”.
Nosaltres els recordem amb la seva música, atès que la música actua com un veritable bàlsam, ja sigui sensual o espiritual, i perquè toca l’ànima dels homes i sap curar totes les seves ferides i dolors. Grans músics armenis com Tigran Tchukhadjian (1837-1898) i el cèlebre Komitas (1869-1935), que sistemàticament i de manera escrupolosa va recollir, publicar i salvar moltes cançons i melodies armènies anònimes del patrimoni antic, seran interpretats amb tota la bellesa i l’emoció de la música armènia. Convençuts que sense emoció no hi ha memòria, sense memòria no hi ha justícia, sense justícia no hi ha civilització i sense civilització els éssers humans no tenim futur.