“L’esclavitud existeix i no només és física, també és a la ment”

BarcelonaEl pakistanès Eshan Ullah Kahn fa 20 anys que està asilat a Suècia i molts més que denuncia un greu problema del seu país i del món sencer: l’esclavitud infantil. De visita a Barcelona, explica la seva història amb un somriure, tot i que el seu activisme en favor de la infància l’hagi portat a patir presó, tortura i exili.

El primer contacte d’Ullah Kahn amb l’esclavitud va ser als carrers de Lahore, a l’est del Pakistan, un dia del 1967. Dret al mig del carrer, Ullah Kahn es va trobar un home d’uns vuitanta anys. Quan se li va acostar per preguntar-li si necessitava ajut per travessar el carrer, l’home va esclatar a plorar. L’ancià va explicar-li que estava desesperat, que l’havien portat d’una altra ciutat com a esclau i que no coneixia gaire la llengua de la zona. Necessitava ajuda: ell i les seves filles treballaven per a l’amo d’una fàbrica de maons que tenia segrestada una de les filles i la violava.

“Va ser la primera vegada que vaig descobrir com estaven vivint els treballadors de les fàbriques de totxos -explica Ullah Kahn-. Com tants altres, fins aquell moment tenia una bena als ulls. Durant centenars d’anys ningú havia escoltat aquesta gent”.

L’home, com la majoria d’esclaus al Pakistan, a l’Índia o a Bangladesh, era dàlit. Un intocable. “En temps dels anglesos alguns dàlits van convertir-se en musulmans o en cristians. Però el seu estatus dins la societat no va canviar. Van seguir sent marginats”, diu l’activista. Tot i això, Ullah Kahn va decidir ajudar-lo i amb l’ajuda d’uns companys van aconseguir alliberar la família.

Després d’aquesta experiència, Ullah Kahn, periodista de professió, va començar a investigar més a fons l’esclavitud al seu país i va descobrir centenars de casos més. “Hi havia persones que estaven encadenades, que rebien pallisses, que els mataven... Patien tot tipus de tortures”, explica. Tot un sistema emparat per l’estat i les classes dirigents per perpetuar la societat de castes i tot un sistema econòmic. “Els esclaus treballen en totes les principals indústries del país: el sucre, les catifes, la roba, la mineria...”, explica.

El sistema funcionava així: les famílies contreien deutes amb els amos de les fàbriques quan no podien treballar o tenien necessitats; llavors aquests els obligaven a treballar sense cobrar o guanyant poc per tornar el préstec i els aplicaven interessos molt elevats, i, finalment, si un membre de la família moria, el deute passava a la generació següent. “És el que, en la nostra llengua, anomenem peshgui : el deute dels esclaus”, diu Ullah Kahn.

Els mateixos esclaus, explica l’activista, no eren conscients de la seva condició. “S’anomenaven a si mateixos «treballadors tradicionals» i no consideraven que tinguessin dret a cap opinió”, diu. Va ser llavors que va decidir començar a organitzar els esclaus, a convocar manifestacions, a educar-los... Calia que els mateixos dàlits desitgessin ser lliures i ho veiessin possible. “L’esclavitud existeix i no és només una cosa física. L’esclavitud és a la ment. Si no n’ets conscient, si estàs ple de por, llavors mai seràs lliure. Fins i tot si t’alliberes”, assegura.

El paper de les multinacionals

Gràcies a la feina d’Ullah Kahn i d’altres activistes, el Pakistan va aprovar als anys 90 una sèrie de lleis en contra de l’esclavitud. Ell, però, assegura que aquestes pràctiques encara existeixen i que els governs i multinacionals occidentals en són còmplices. “Empreses com Inditex compren cuir a factories que funcionen amb mà d’obra esclava”, assegura, i afegeix que, en molts casos, aquestes fàbriques utilitzen nens esclaus. “Els nens són nens. És igual si són europeus o pakistanesos. Tots han de tenir els mateixos drets”, afirma. “El meu missatge és que si l’esclavitud és il·legal, també ho haurien de ser els productes que se’n deriven”, afirma.