Sud-àfrica afronta els primers comicis sense Mandela

JohannesburgSud-àfrica afronta les cinquenes eleccions democràtiques de la seva història, just vint anys després de la històrica arribada a la presidència de Nelson Mandela i en un moment que l’aparició de nous partits petits o l’enfortiment de l’Aliança Democràtica (DA), la formació que tradicionalment ha aglutinat el sufragi blanc, fa preveure que el Congrés Nacional Africà (CNA) patirà un descens. Ara mateix només se li resisteix la província de Ciutat del Cap -l’únic Parlament regional que no controla- però, a falta d’enquestes oficials, els analistes auguren que el partit perdrà suport a les grans ciutats i en conseqüència deixarà de controlar els dos terços del Parlament.

Ha plogut molt des del 1994. Si com a punts positius Sud-àfrica pot presumir d’haver aconseguit un sistema democràtic madur i una convivència pacífica entre races i religions, també és cert que encara li queden força punts negatius que provoquen que avui la ciutadania es miri al mirall desencantada.

La Mary Mlambo acaba de fer 50 anys i recorda “la il·lusió” d’aquelles primeres eleccions per poder exercir un dret que cap ciutadà que no fos blanc havia tingut mai a Sud-àfrica, però ara es lamenta que “no hi hagi alternativa, només corrupció”.

Una corrupció, és cert, que si es compara amb la dels països veïns és baixa, però els ciutadans la noten cada dia, per exemple, amb uns agents de policia que demanen diners per evitar una multa de trànsit. Hi ha també els casos més escandalosos, que fins i tot han acabat esquitxant el president, Jacob Zuma, acusat de tracte de favor i de destinar 16 milions d’euros a “la seguretat” del seu habitatge particular.

El problema del CNA, diu Eusebius Mckaiser, popular locutor de ràdio, és que “continua sent una força d’alliberament però no s’ha convertit en partit polític”. La retòrica i la posada en escena són pròpies dels anys de lluita però alhora la CNA fa ostentació de luxe, amb descapotables o amb uns dirigents que exhibeixen la seva fortuna sense pudor.

“Junts construirem un país sense pobresa, igualitari i sense atur”, deia ahir Zuma en el seu míting final a Johannesburg davant de més de 100.000 persones vestides amb els colors groc i verd del partit i amb més ganes de càntics que de discursos i promeses. L’economia sud-africana comença a mostrar signes d’esgotament: és incapaç de generar llocs de treball i deixa la desoladora fotografia de més ciutadans vivint de subvencions que cotitzant. Segons dades no oficials, però que tothom dóna per creïbles, l’atur estaria al voltant del 50%, i moltes famílies negres viuen de les ajudes socials o de feines informals.

Les crítiques de Desmond Tutu

La classe mitjana menysprea la seguretat, l’educació i la sanitat públiques, perquè són vistes com de poca qualitat, de manera que són serveis que només utilitzen els que no poden fer front a la privada, els pobres. Un dels que es miren al mirall i no s’agraden és el premi Nobel de la pau i arquebisbe emèrit Desmond Tutu, que fa poc va assegurar que no votaria l’ANC. “M’alegro que Madiba sigui mort i no pugui veure això”, va etzibar fa poc el sempre lúcid religiós -amic personal de Nelson Mandela-, lamentant en què ha quedat el seu partit.

Les eleccions revelaran qui recull aquest desencís amb el CNA. L’oposició està molt fragmentada però els partits que en poden treure més rèdit són dos. D’una banda, la DA, amb programa liberal i fama de bons gestors a Ciutat del Cap, que ha picat pedra en els guetos. De l’altra, els Lluitadors per la Llibertat Econòmica (EFF), de Julius Malema, que defensen les nacionalitzacions de terres i mines i fan un discurs racial de “nosaltres, els negres, i els altres, els blancs”. Malema, ex-CNA, és ric als 30 anys sense més ofici conegut que el de polític i està enmig d’una causa judicial per corrupció. Malgrat les diferències d’aquestes dues marques, totes dues busquen el suport del negre pobre.

El gran obstacle per a un canvi es diu raça, i és el criteri que decideix el vot. Ho explica Sisonke Msimang, analista del Daily Maverick : “Molts votants negres tenen por que les polítiques de discriminació positiva s’inverteixin i sospiten que una formació blanca no posaria les qüestions de la terra i la pobresa a l’agenda”.

L’escàndol dels 16 milions per a la casa de Zuma

“Sud-àfrica té una bonica història per explicar”, repeteixen el president Jacob Zuma i els seus ministres als seus mítings electorals. La frase intenta fer callar els pessimistes de l’oposició que només destaquen la mala gestió del govern que fa dues dècades que és al poder, tot i que durant els mesos previs a les eleccions el partit ha tret més partit del llegat que van deixar Nelson Mandela i els seus companys de penúries que no pas de propostes de futur. La frase no parla de la història que amoïna molts sud-africans, que encara esperen una explicació de Zuma sobre per què s’ha gastat 16 milions d’euros dels pressupostos públics per a la seva residència particular al seu poblet natal de Nkandla. Fins i tot la Defensora del Poble ha reclamat al president que torni part dels diners, que el govern va assegurar que eren per instal·lar les mesures de seguretat adequades per a Zuma i les seves quatre dones i els respectius fills. En realitat, la partida es va destinar, en part, a construir una piscina, un amfiteatre, un galliner i un estable per a la casa. Zuma obvia la qüestió i l’ANC el defensa, mentre que l’enginy popular ha posat música a l’escàndol més gran de la jove democràcia local amb una versió del sobreexplotat ja Gangnam style : Nkandla style.