Lesbos, de lloc d’acollida a centre de detenció

Lesbos (grècia)El ferri cap a Atenes arrenca un dia més des del port de Mitilene, a l’illa de Lesbos. Fa una setmana que els 28 països de la Unió Europea i Turquia van subscriure el polèmic acord per deportar tots els immigrants que entrin en territori europeu il·legalment. Aquesta vegada ja hi ha menys passatgers nouvinguts a Europa que pugen al vaixell. No hi ha dades oficials sobre les sortides d’aquest divendres, però el recompte de la xarxa de voluntaris que treballen al port oscil·la entre els 30 i 50 refugiats. “Són aquells als quals hem repartit el paquet de menjar davant del ferri”, explica la voluntària Nefeli Gazis mentre els motors del vaixell comencen a engegar-se.

L’illa, que va ser la porta de benvinguda al continent europeu per a més de 500.000 persones durant el 2015, ja no és un lloc de benvinguda. El trajecte d’arribada i de sortida de l’illa ha canviat de dalt a baix. Les persones que han arribat a partir de les 00.01 hores de diumenge passat, moment en què l’acord va entrar en vigor, són enviades al centre de detenció de Moria, que abans era un hotspot, una instal·lació destinada al registre i a l’estada temporal d’immigrants.

Quan les barques arriben a la riba de la platja, els migrants són atesos pels equips mèdics en un camp de transició al centre de registre. Abans de diumenge passat era Metges Sense Fronteres (MSF) -que ha emès un comunicat informant que des de dimarts no ofereix els seus serveis a Moria- qui atenia els que arribaven i, en col·laboració amb la policia, els transportaven fins al centre de registre. Aquesta setmana, en canvi, es limiten a proveir l’assistència mèdica. Segons el coordinador de MSF a Lesbos, Michele Telano, els informen que a Moria seran retinguts. “També els diem que poden quedar-se allà [al camp transitori] el temps que vulguin, però que tard o d’hora vindrà la policia a buscar-los”, aclareix.

Condicions deplorables

Les tanques que envolten el centre de detenció de Moria, on van a parar tant menors com adults, dibuixen els límits infranquejables per a 1.700 “immigrants il·legals”, segons les organitzacions humanitàries locals. Les deplorables condicions higièniques i alimentàries són denunciades per les persones que hi viuen sota custòdia policial: dormen a terra, no disposen de prou dutxes i el menjar és insuficient. Ho relaten a través de les reixes, perquè la premsa hi té l’entrada prohibida, tal com han fet saber fonts del ministeri de l’Interior grec, encarregat de la seva gestió.

Alguns desconeixien que se’ls privaria de llibertat de moviment una vegada fossin registrats. “No sabia que era un recinte tancat, ara prou que ho sé”, afirma el Hilal Alzabalc. Des de dins d’aquesta nova presó narra la seva detenció: “Em van prendre l’empremta dactilar, jo els vaig demanar els papers, em van dir que no els tindria perquè havia arribat de forma il·legal”. Aquest menor de 17 anys, provinent de Síria, viatja amb la seva mare, que repeteix diverses vegades que només vol veure els seus altres tres fills, que els esperen a Alemanya.

El Hilal tem ser deportat a Turquia. Quan pronuncia el nom d’aquest país, un company seu iraquià, que no parla ni una gota d’anglès, engega l’encenedor i se l’apropa a la samarreta: “Abans que anar a Turquia em suïcido”, exclama. “A Turquia ningú es preocuparà de nosaltres, no hi podem treballar ni estudiar”, explica el Hilal.

Quan acabem la conversa veiem que arriba una manifestació organitzada per voluntaris de diverses ONG, els que durant mesos s’han abocat a proveir ajuda i caliu. Expressen les seves mostres de solidaritat al crit de “llibertat”. Ràpidament, des de dins, mares amb fills als braços, grans i petits, s’acumulen a les tanques amb ànsies de conversar, preguntar i denunciar. Els detinguts es resisteixen a no ser escoltats, tot i els intents dels cossos i forces de seguretat d’intentar posar més distància entre interns i voluntaris. Responen als manifestants amb consignes com “pau” o “som humans”. Finalment, la marxa, que va transcórrer a cavall de la tensió i l’emoció, es va saldar amb la detenció d’un manifestant.

Els espais de solidaritat i acollida als refugiats, construïts pels assistents d’aquesta marxa i tota la resta de voluntaris que els han precedit, van desapareixent, si no ho han fet ja, a marxes forçades. Davant dels murs de Moria hi ha Raúl Torres, coordinador de l’ONG Better Days for Moria, que s’encarregava de gestionar el camp veí del que ara és el centre de detenció. Ahir, sota l’amenaça d’una intervenció policial, els van comunicar que “tots els immigrants que eren al camp havien d’entrar al recinte de Moria”, comenta Torres.

Una illa convertida en un malson

Aquest camp acollia sobretot persones de nacionalitats a les quals, setmanes abans de l’acord, ja no se’ls atorgava el permís d’estada temporal, expedit pel centre de registre de l’illa. És a dir, ni tan sols poden acreditar que són aquí des d’abans de diumenge. Pakistanesos, egipcis, marroquins i persones d’altres nacionalitats -tots els que no són iraquians o sirians- estan atrapats als 1.632 quilòmetres quadrats de superfície que té Lesbos. Tampoc poden anar al camp de Kara Tepe, l’únic camp organitzat que queda a l’illa, perquè és només per a sol·licitants d’asil que hagin posat els peus a Grècia abans de diumenge passat.

“Ens passem el dia esperant. No sabem quan vindran a detenir-nos”, confessa l’Ansej Jutt, del Pakistan, instal·lat al No Borders Kitchen, un dels pocs camps improvisats que queden a l’ill a, que acull al voltant de 200 nouvinguts. L’espera és agònica en aquesta platja propera al poble de Mitilene. Són desenes els que s’asseuen davant del mar, sense immutar-se, preguntant-se si aquesta és l’última imatge d’Europa que veuran. La falta de sortides que ofereix Lesbos ha convertit aquesta illa en una autèntica presó.