L'epopeia europea

RomaEls 40 líders europeus que avui es reuniran a la sala dels Horacis i Curiacis del Palau dels Conservadors a Roma, al cim de l’històric turó del Capitoli, podran celebrar amb gran majestuositat el 60è aniversari de la firma dels Tractats de Roma gràcies a un magnat rus. Ha sigut una donació de 300.000 euros d’Alixer Usmànov, l’home més ric de Rússia, la que ha permès recuperar l’esplendor als frescos de la sala, pintats al segleXVI, que narren amb gran èpica el naixement de l’Antiga Roma. Els mateixos frescos que van adornar fa 60 anys la firma de dos tractats que són les arrels de la Unió Europea d’avui: el de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i el de l’Energia Atòmica (Euratom).

El mecenatge del potent capital rus pot servir de recordatori als que, com el president italià i amfitrió de la reunió, Sergio Mattarella, asseguren que, en un món on les grans potències ja no són els països que van firmar els tractats, avui els europeus han de triar entre “l’esmicolament i la irrellevància de cada país o, per contra, un procés d’unificació basat no en l’hegemonia del més potent sinó en el desenvolupament pacífic per mitjà d’institucions federals i democràtiques”.

El diner rus, amb tot, també pot donar arguments als partits més a l’esquerra, que simultàniament als de la dreta protestaran avui a Roma contra la UE: malgrat les promeses de prosperitat de l’antiga CEE, actualment els seus governs tenen dificultats per protegir l’interès comú i fins i tot els monuments públics han de dependre de magnats estrangers. En paraules del Partit Comunista italià, “en aquests 60 anys la UE ha reforçat el poder dels monopolis financers”, “ha creat un mercat únic a imatge i semblança del gran capital” i “un sistema monetari que ha aguditzat la crisi entre les classes populars”. Altres manifestants, com els de La Nostra Europa, criticaran que una de les grans fites de la història europea, la desaparició de les fronteres, ara “ha sigut buidada de contingut per les polítiques migratòries dels estats membres, que han redissenyat les fronteres com a llocs de mort: per als que salten dels trens en marxa, per als que moren fulminats per les xarxes elèctriques de protecció o atropellats per camions als túnels entre Ventimiglia i França”.

Les forces de seguretat italianes s’han preparat per a possibles incidents a les manifestacions, tot i que suposa que convocaran només 30.000 persones. La majoria de la població italiana té una posició cada cop més crítica amb la UE, però matisada: no s’ha perdut completament “l’esperit de Roma”, somiador, sobre el progrés que la construcció europea havia de portar als seus pobles. Prova d’això és que el líder del partit al govern, l’ex primer ministre Matteo Renzi, diu que és crític però alhora compromès “amb una Europa de la democràcia i no de la burocràcia”. I el principal opositor, el moviment antiestablishment 5 Estrelles de Beppe Grillo, s’ha desvinculat del grup euroescèptic al Parlament Europeu i dimecres va aplaudir en diversos moments el discurs europeista de Sergio Mattarella.

El naixement de l’Europa dels sis països el 1957 va ser tan complex com ho és avui la continuïtat de la UE dels Vint-i-set, que avui enviaran els seus líders a Roma -tots menys el Regne Unit, que està preparant el seu Brexit-. Els pares fundadors -Jean Monnet, Henri Spaak, Robert Schuman, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi- compartien l’ideal de la creació d’una zona d’interessos comuns que anul·lés per sempre més el perill d’una altra guerra mundial. La tria de la sala dels Horacis i Curiacis i de la capital italiana no eren casuals aquell 25 de març del 1957: els sis països que, seguint les petjades del Tractat del Carbó i l’Acer del 1952, donaven el tret de sortida a la construcció europea -França, Alemanya, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg-, es permetien somiar amb un espai de progrés i unitat que alguns comparaven amb la pax romana, la pau i prosperitat de l’Antiga Roma.

Plasmar els ideals per escrit, però, va ser tota una epopeia. La CEE naixia del fracàs, tres anys abans, de la Comunitat Europea de Defensa (CED), que es va estavellar contra el Parlament francès. Pactar un nou tractat va ser possible només després de crisis i dramatismes.

La profecia de Schuman

Les paraules del ministre d’Exteriors francès Robert Schuman pronunciades set anys abans van resultar profètiques: “Europa no es farà tota d’un sol cop”. La construcció europea s’ha fet ampliant a poc a poc el nombre de països, les competències compartides o el poder del seu Parlament. Ara sembla que reculi en lloc d’avançar, amb la sortida del Regne Unit i l’augment dels populismes que reclamen l’abandó de polítiques compartides. Per sortir de l’atzucac, ara Europa es planteja avançar gràcies a l’impuls, de nou, d’un grup reduït de països. I l’àmbit que s’està estudiant per crear un “nucli d’avantguarda” en una Europa de dues velocitats és, precisament, el de la defensa, el que va fracassar fa 63 anys. Ironies de la història que mostren com l’epopeia europea encara no ha acabat.