Leonardo Padura: “El ‘reggaeton’ és el termòmetre de la degradació de la societat cubana”

BarcelonaEn infinitat d’entrevistes Leonardo Padura (l’Havana, 1955) es queixa que no hi ha periodista que no comenci o acabi preguntant-li per la situació política de Cuba. En aquesta ocasió, però, l’escriptor i pare del detectiu novel·lesc Mario Conde gairebé no té escapatòria perquè ha visitat Barcelona per fer la presentació de l’Anuari Internacional del Cidob, que dedica un perfil a l’illa. Padura explica que el seu somni és respondre a qüestions sobre “beisbol, cinema i literatura”, els tres temes que més li interessen.

¿Amb Donald Trump Cuba torna a estar en un moment delicat?

Cuba és un país molt peculiar i l’Anuari es presenta en un moment especial, però és cert que a Cuba sempre hi està passant alguna cosa. Però si em pregunta per la relació amb els Estats Units, topa amb la vida quotidiana, com per exemple la gairebé prohibició de la visita de nord-americans a Cuba que ha dictat fa poc la Casa Blanca.

És un càstig al règim pel suport que dona a Veneçuela, diu Trump.

Però en realitat ha impactat en la ciutadania. Molts cubans van veure en l’arribada de turistes nord-americans una gran oportunitat, i una sèrie d’emprenedors que havien preparat els seus cotxes vells per als turistes, restaurants, artesans..., de sobte han perdut la inversió. Maleït capítol III de la llei [d’embargament] Helms-Burton, que ha tornat a crear tensió.

I com ha reaccionat el govern?

Els dos o tres milions de turistes nord-americans haurien sacsejat la societat cubana. Per contra, una política d’hostilitat i de tancament reforça les posicions del govern i la necessitat de la unitat nacional d’enfrontament a l’enemic imperialista. Torna la mateixa retòrica. El govern Trump fa justament la política que més li convé al govern cubà, en sentit ideològic. No en sentit econòmic, però sí ideològic. La llei Helms-Burton afecta també terceres nacionalitats que tinguin o vulguin fer negocis amb Cuba; reforça les posicions de plaça assetjada que hem viscut durant dècades i tot plegat crea un estat permanent d’aquesta ansietat que ha significat la mala relació amb els Estats Units, que sempre ha sigut com un malson. El 2015, amb les converses entre Raúl Castro i Barack Obama, es va passar del malson al somni, i amb Trump hem tornat al malson.

Com ha encaixat Cuba el canvi, amb Miguel Díaz-Canel, el primer president nascut després de la Revolució? Com ha canviat?

Díaz-Canel podrà tenir èxit o no, però li hem de reconèixer que ha fet un canvi en la forma de mostrar l’activitat governamental. Pràcticament cada setmana visita una o dues províncies per parlar dels problemes reals. No sé si trobarà solucions, però és una política diferent de la de mobilització que feia Fidel i de l’organitzativa de Raúl. L’essència político-econòmica no canvia, però la societat cubana ha canviat moltíssim des dels anys 90, amb el període especial, la malaltia de Fidel, l’arribada de Raúl... Els cubans pensen, es comporten i actuen de manera diferent. Hi ha elements que han vingut a reforçar-ho.

Malgrat les restriccions, l’accés a internet hi ha influït?

Internet ha suposat més comunicació amb el món exterior. A Cuba hi ha una institució molt estranya, en diem El Paquete, un compendi de materials audiovisuals i llibres que es renoven setmanalment, que funciona de manera clandestina però tolerada. Soc de les poques persones menors de 65 anys que no tenen ni Facebook ni Twitter, perquè allà tothom viu a l’univers de les xarxes socials d’una manera inimaginable per a un país on fins fa poc comprar un ordinador o un telefon mòbil era impossible per a un cubà.

Què passa amb Cuba i el reggaeton, que tothom en parla?

El reggaeton no és una causa sinó una conseqüència, l’expressió d’una societat que s’ha tornat sòrdida. Hi ha lletres que no es poden publicar perquè diuen coses que realment no em vaig imaginar que poguessin ser objecte d’una utilització cultural massiva. És un termòmetre dels nivells de degradació que hi ha en la societat cubana, que es van començar a gestar als 90.

És el ritme del desencís?

El desencís el vam tenir als 90. La meva generació el va patir perquè havíem somiat amb el futur i de sobte va desaparèixer, però ara és la generació del cinisme perquè mai va creure en res.

Malgrat tot, continua vivint a l’Havana, al mateix pis on va néixer.

Cuba m’agrada en l’aspecte essencial però en el particular m’agrada molt menys que la Cuba on vaig créixer. El meu barri exemplifica la història recent de Cuba: s’ha democratitzat una certa pobresa. Hi visc per raons de caràcter pràctic i perquè em connecto amb la realitat cubana, que és el meu aliment com a escriptor.

Li agrada el que llegeix de Cuba a l’estranger?

Depèn. Crec que molts cops la premsa espanyola magnifica les coses negatives i no hi reconeix les positives, que no són gaires.