La lenta recuperació d’Haití cinc anys després del terratrèmol

Cinc anys és una eternitat en el cicle de notícies de desastres naturals. Aquest és el temps que ha passat des del terratrèmol de magnitud 7,3 d’Haití el 2010, que va matar unes 200.000 persones -ningú sap exactament quanta gent va morir- i va provocar una pluja d’ajut internacional -que tampoc és fàcil de quantificar-. El trauma d’Haití s’ha vist eclipsat pels tornados d’Oklahoma, els tifons del Pacífic i Nova York. El món continua.

Al llarg d’aquests cinc anys, treballant com a arquitecte en projectes de reconstrucció, he sigut testimoni d’algunes recuperacions tant físiques com psíquiques. Però la realitat descoratjadora és que l’Haití postterratrèmol és idèntic al seu model anterior al desastre: els haitians continuen depenent de les donacions estrangeres per mantenir la seva subsistència.

Les organitzacions no governamentals amb una visió estreta i les agències d’ajut internacional amb una agenda vertical controlen el feble govern haitià i assenyalen la seva cultura de corrupció com una excusa per rebutjar la distribució de l’ajut a través de canals locals. L’autonomia econòmica no és el primer objectiu de l’alleujament de la catàstrofe però Haití haurà de saber que serà considerat com un fillastre fins que sigui capaç de fer alguna cosa que el món vulgui comprar.

Els països presenten fortaleses econòmiques diverses. Els Estats Units fomenten la innovació, la Xina sobresurt en la producció, però Haití gairebé no participa en l’economia global. No obstant això, com a país de baixos salaris prop del mercat de consum més gran del món, ofereix avantatges. El transport de mercaderies des d’Haití és una ganga perquè els contenidors amb ajuda humanitària sovint es queden buits aquí. Les seves exportacions anuals són aproximadament un terç de la veïna Jamaica i menys de la meitat dels seus cosins africans Mali i el Senegal.

Malgrat tot, Haití s’enfronta a grans obstacles per esdevenir un exportador amb èxit dels productes manufacturats, en part per una història de governs inestables i polítiques restrictives a la inversió estrangera, així com per la feixuga burocràcia i la corrupció. Tot plegat fa que els negocis siguin difícils.

Haití ha sobreviscut com a país insular des del 1804, després que una revolució liderada pels esclaus portés la independència de França. Des de llavors, els seus governs, que han practicat les portes giratòries, han menyspreat constantment les inversions estrangeres. La desconfiança en la política encara és forta, i això s’estén als esforços humanitaris. Menys de l’1% de l’ajuda pel terratrèmol i només el 15% dels projectes de reconstrucció han sigut canalitzats a través del govern haitià.

Aixecar de nou un país

Durant els últims cinc anys he sigut testimoni de com aquests problemes paralitzen el país. He dissenyat i supervisat la construcció d’un orfenat i una escola. Tots dos projectes, els esforços de reconstrucció més grans a Grand-Goâve, van fer realitat la construcció de nous edificis -seguint tècniques tradicionals- resistents als terratrèmols. Però el pitjor és que, després del terratrèmol, els preus dels materials es van disparar i els terminis de lliurament eren tan erràtics que es feia difícil programar la feina. Es calcula que d’aquella tremolor de la terra 1,5 milions d’haitians van haver de fugir de casa i la meitat dels edificis públics van quedar inservibles. La reconstrucció és lenta, sobretot en un país on el 60% de la població viu amb menys d’1,25 dòlars diaris i 85.000 persones encara malviuen en camps de refugiats.