L’emigració d’Irlanda torna per votar sobre l’avortament
El país vota aquest divendres dividit entre joves i grans i entre àrees rurals i urbanes
LondresClaire McCarthy, metge de capçalera a Cork, al sud-oest de la República d’Irlanda, de 29 anys, va penjar dijous el següent missatge al seu compte de Twitter: “El meu germà [Charlie McCarthy], fanàtic de tota la vida del Liverpool, renuncia a les entrades per veure la final de la Champions League en la pantalla gegant d’Anfield [el camp del Liverpool] per arribar #ACasaPerVotarSí. No hi ha excuses per no votar. #Together4Yes #repealthe8th ”
En el compte personal de Twitter, la Claire acompanyava la crida per les dues entrades amb un expressiu “No hi puc anar!”
En l’última setmana, històries com les de Charlie McCarthy, que han anunciat el retorn a Irlanda expressament per votar en el referèndum sobre l’avortament que té lloc aquest divendres -tot i que dijous ja va començar el procés en algunes illes de l’oest-, s’han repetit successivament a les xarxes. Ciutadans que viatjaven des del Japó, Boston, el Regne Unit o altres països de la Unió Europea.
La por creixent dels partidaris del sí a la interrupció de l’embaràs de perdre una oportunitat única, atiada per la reducció de la diferència en les enquestes, ha fet que l’esmentada etiqueta #ACasaPerVotarSí servís per esperonar la participació. Es calcula que dels 750.000 irlandesos que han emigrat durant l’última dècada encara en poden votar uns 40.000, que són els que han marxat fa, com a molt, divuit mesos. Algunes estimacions consideren que el 25%, 10.000 persones, han tornat per dir-hi la seva. La majoria, a favor de l’avortament, encara que a Twitter també hi ha ja l’etiqueta contrària: #ACasaPerVotarNo.
Si el dret a l’avortament guanya avui -els resultats es coneixeran a partir de demà al migdia-, es ratificaria un canvi social impensable fa poc més de deu anys a Irlanda. Un canvi iniciat el 2015 amb l’aprovació del matrimoni gai i accentuat l’any passat amb l’elecció d’un primer ministre homosexual. I, de retruc, seria el cop de gràcia definitiu contra la influència de la fins fa no res totpoderosa Església catòlica.
La gran batalla final
La institució lliura la batalla final en condicions molt desfavorables pel desprestigi que ha patit en els últims anys. D’una banda, a causa dels sistemàtics abusos a menors que s’han produït durant dècades, comesos per capellans catòlics, i exposats el 2009 en l’Informe Ryan ; d’una altra, per la descoberta, el 2017, d’una fossa comuna amb gairebé vuit-cents fetus i cossos de nens, d’entre trenta-cinc setmanes i tres anys, enterrats il·legalment, la majoria a la dècada dels 50, als jardins d’una casa d’acollida catòlica. I, finalment, per les revelacions d’un altre informe, el McAleese, del 2013, que documentava les condicions d’esclavitud i presó punitiva en què es va mantenir 10.000 dones entre el 1922 i el 1996, mentre treballaven en bugaderies públiques regides per responsables catòlics, i finançades per l’estat, per pagar així el greu pecat de ser mares solteres.
El país està dividit: joves-grans i camp-ciutats. Un sí a l’avortament acabaria amb el viatge de milers de dones que cada any van al Regne Unit a interrompre l’embaràs: 170.000 des del 1983. El no és improbable, però Dublín no és tot Irlanda.
Germans en la diàspora, pel sí
Entre els centenars de testimonis que es podien llegir a les xarxes sota l’etiqueta #ACasaPerVotarSí destacaven els dels germans Clara i Edward Kumagi. Ella s’ha desplaçat des de Tòquio fins a Dublín per participar en el referèndum, ell ho ha fet des d’Estocolm, on també està estudiant. Però hi ha encara el cas d’Amy Fitzgerald, de 38 anys, casada i amb tres fills, que vola des de l’illa de Prince Edward, al Canadà, per arribar a Dublín i dipositar la seva papereta a favor de l’avortament. Un viatge de quasi vint hores amb dues escales per acabar passant només dos dies al seu país. Tot per la causa.